Jordi Cuixart i Navarro (Santa Perpètua de Mogoda) és empresari del metall, patró de FemCAT, soci del Casal Independentista i Popular Can Capablanca de Sabadell i de la cooperativa Coop57. Els últims cinc anys ha estat tresorer d’Òmnium i aquest mes de desembre va ser escollit president, en substitució de Quim Torra. Li agraden les muntanyes i les persones, des de fa uns any també nedar. La vida, diu, és allò que gira entre Paco Candel, Miquel Martí i Pol i Teresa Rebull, amb aparicions estel·lars de Francesc Pujols. Els fundadors d’Òmnium eren uns visionaris de la cohesió social. «Si ets flexible, et mantindràs recte». La frase no és seva, és de Laozi, a mode de recomanació.

“Òmnium ha de ser l’eina que ampliï l’imaginari col·lectiu de Catalunya, un país fet d’immigrants”

LAURA PINYOL.-

Com recolliu el seu llegat de la Muriel?

Mai més es podrà parlar de la història d’Òmnium sense l’aportació que hi ha fet la Muriel, tant de la qüestió política com de la vessant més estratègica: la capacitat de generar consensos des d’una òptica de poca cessió gratuïta i molta generositat. Una manera de fer política més enllà dels partits i del driblatge, una manera de fer que perdurarà per sempre. Una altra lliçó que ens deixa la Muriel és que ja no era només d’Òmnium, que potser aquí dins la casa no ho teníem clar, però ens hem adonat que era de tothom. Més enllà de la tendresa de la Muriel, recordarem que era supervehement quan discutia d’alguna cosa, i això també és un llegat: fugir de les superficialitats, anar de cara. Aquesta era una virtut molt seva, sí que era tendresa, però era culte, cosmopolita i va donar a Òmnium aquesta imatge de dir les coses pel seu nom.

En ser escollit President, vau dir: “Òmnium serà l’últim pont”. Era un moment enrarit de la política catalana, quin paper hi va jugar Òmnium?

Són d’aquelles coses que no ets conscient que les fas perquè et surten del cor i de l’estómac. Fent de tresorer aquí, els últims sis anys, hem après i ens hem entrenat a ser pacients, a escoltar tothom, a saber que érem de tots, a intentar no posicionar-nos, a no estripar les cartes, a cohesionar el país, per exemple, a través de l’escola catalana, que és un model d’èxit, conscients que necessitem a tots els agents socials, sindicats i partits polítics. La situació adversa a inici del meu mandat feia pensar que em tocaria dir “no hi ha hagut acord”. No teníem gaire informació però vam intentar fer d’espai amable. Potser perquè l’ADN d’Òmnium té aquest caràcter dels seus fundadors, empresaris, que són pragmàtics i, en certa mesura, visionaris. Vam fer més més aviat no fent, que fent. Saber callar a vegades és ben important. Perquè estàvem davant l’inici del que hauria pogut ser una crisi de trencament en el moviment independentista.

Com s’ho ha de fer Òmnium per ampliar la base del sobiranisme i sumar gent a l’entitat perquè l’entengui com una eina pròpia?

Aquest és el gran repte. Òmnium ja és i ha de seguir sent un instrument per a la cohesió social de la llengua, l’educació i la justícia social. Però com a país tenim una petita assignatura pendent: acabar d’ampliar l’imaginari col·lectiu, que l’hem vertebrat molt al voltant de llengua i cultura, i també de cohesió -cal recordar per exemple que és l’any 1982 que uns pares castellanoparlants impulsen la immersió lingüística a Santa Coloma. Catalunya és un model d’èxit i això ho hem de prestigiar i posar en valor. Però, al mateix temps, com a comunitat nacional hem d’incorporar moltes expressions de part de la societat que avui encara no se senten 100% propi aquest país. Per tant, no parlem d’eixamplar, sinó de compartir, que és bidireccional i interpel·la a totes les bandes. Catalunya ja és molt diversa i té com a màxim baluard la capacitat d’integrar i de sumar. Si això ho fa una entitat com Òmnium que té entre els seus pilars llengua, cultura, cohesió social i una junta tan plural i diversa com la que tenim, farem una gran aportació. Reconèixer una Catalunya que és país d’immigrants.

Què farà Òmnium per difondre aquesta idea?

Prendre consciència que moltes de les activitats que fem ja són cabdals. El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, per exemple, hauria de ser una cosa que enorgullís al conjunt dels ciutadans de Catalunya. Però, alhora, quan celebrem la Nit de Santa Llúcia, hem de ser molt conscients que aquest país té moltes expressions culturals que també li són pròpies. De manera progressiva, calmada i sense estridències n’haurem de parlar, perquè hem d’obrir un país per compartir. Compartir vol dir acceptar la diferència de l’altre. Si això, que ens hem de creure, ho lidera Òmnium Cultural és una eina gairebé infal·lible perquè som troncals i ens adrecem a la ciutadania per dir que encara no hi som tots. I per ser-hi tots, hem de compartir, hem d’afegir més coses a la nostra cultura. Però, no parlar d’altres cultures, sinó de realitats: tenim barris sencers al Baix Llobregat, al Vallès, a Tarragona que hi ha expressions o senyes d’identitat que no se les senten com a pròpies. Doncs obrim-nos: nosaltres ens quedem un trosset del teu, i tu, un trosset del nostre. I així s’amplia aquest imaginari col·lectiu.

Però caldrà una estratègia per fer-ho possible.

Farem ús de totes les campanyes i els projectes especials. Aquest concepte ‘Catalunya, país d’immigrants’ no és un homenatge ni un agraïment, és un reconeixement dels nostres orígens, als altres catalans que citava Candel, a l’ascensor social que ha permès a un fill d’obrers arribar a ser empresari i president d’Òmnium. Si això és possible, és més fàcil voler cohesionar-se. Ho hem de fer sense paranys, sense impostures, sense estereotipar.

Seguirà Òmnium aquesta voluntat de fer d’altaveu del que passa a Catalunya al món?

Probablement, seguirem posant l’accent però crec que el que toca avui és culminar aquest exercici que et deia. Si som un país d’immigrants, hem d’explicar al món com ens hem construït, i cal que quan arribis a Nou Barris trobis un reconeixement explícit als esforços de tanta gent que va marxar d’on era perquè hi havia fam, que va venir i va aixecar barris i, per tant, també un país. Els Estats Units, de la immigració n’han fet un senyal d’identitat. I hem de convidar tothom a ser ciutadans fundacionals d’aquest nou país. Avui ja som un 60 o un 70% de ciutadans de Catalunya que tenim orígens a fora, és el moment de fer-ho.

L’aparició d’acusacions contra l’entitat sembla que us posa en el punt de mira dels embats de l’Estat. Com hi fareu front?

La corrupció és una xacra social i nosaltres l’hem combatut activament. En els últims cinc anys, el 95% del nostre pressupost es finança a través de quotes dels socis. Quan va començar la crisi, vam ser dels primers a retornar la subvenció pública perquè enteníem que calia ser responsables amb la societat i destinar els fons a polítiques prioritàries. Vam iniciar una campanya d’ampliació de socis i hem estat pulcres, disciplinats i exemplars en la gestió dels recursos. Per tant, les acusacions ens fan mal i les combatrem amb tota la contundència necessària les clavegueres de l’Estat.

Òmnium és partidària de recuperar l’idea del referèndum?

Som escèptics sobre la viabilitat, però com a demòcrates tenim clar que no es pot dir que no a cap proposta sincera que vingués per part de l’Estat espanyol. Si la pregunta fos clara, binària, la defensaríem fins al darrer minut perquè allò que no entén la comunitat internacional és que no hi hagi una proposta en ferm als catalans per poder votar, que és com se solucionen els contenciosos arreu del món. Més enllà de la legalitat hi ha la legitimitat i les decisions d’un poble les ha d’expressar lliurement votant.

Dit això, entenem que les necessitats dels catalans no se solucionaran si seguim esperant una proposta de referèndum que ni hi és ni se l’espera. Per solucionar els problemes que tenim, per lluitar contra el risc d’exclusió social d’una crisi que s’ha acarnissat amb els més desafavorits, necessitem estructures d’estat per dur a terme un pla de xoc social per solucionar en aquest mentrestant els problemes de la ciutadania. Creiem que ens cal un Estat propi i la independència només és un instrument per fer millorar la qualitat de vida dels nostres ciutadans. Per això diem: sí al referèndum, però nosaltres no ens aturarem, hi ha una unitat del poble de Catalunya i un mandat al Parlament per dur-lo a terme. I el que és clau és que aquest procés constituent es faci amb altres forces polítiques que explícitament són de l’espai sobiranista i que també aixopluga Òmnium.