“Amb el llibre he donat a conèixer el paper de les dones -entre les quals vaig créixer.- a la regió del nord del Marroc, d’on sóc, i he fet evidents les injustícies que pateixen amb un exercici de memòria.” Najat el Hachmi, catalana que va néixer al Marroc i que és entre nosaltres des dels vuit anys, ens explica el seu llibre Mare de llei i mel en el marc de la darrera sessió de la temporada del Club de Lectura d’Òmnium Eixample. La trobada de l’autora amb els lectors es va fer a la llibreria Documenta, una de les habituals de les nostres sessions.

“Mare de llet i mel” forma part d’una trilogia a nivell temàtic, Però si amb “La filla estrangera” comparteixen família, amb “L’últim patriarca” apareix una altra família.

El Hachmi insisteix: “És un llibre de dones perquè la majoria de personatges, els més importants, són femenins. Personatges que han hagut de superar moltes coses al Marroc pel fet d’estar en una societat molt masclista i patriarcal.” I continua: “Maternitat i masclisme encara són presents en els prejudicis contra les dones escriptores i, de fet, quan els escriptors masculins donen referències d’altres escriptors sempre es tracta d’homes, mai de dones.”

I el títol de la novella? “Fa referència a una frase d’Erich Fromm en el seu L’art d’estimar: La majoria de mares poden donar llet, però només una minoria també saben donar mel. El concepte llet fa referència a la pura supervivència, El concepte mel a la celebració de que estem vius. En aquest sentit, m’ha agradat transmetre alegria de viure enmig d’un paisatge desolat. En un moment de drama absolut, he après a superar-lo amb un detall, una broma…”

Continua l’escriptora: “Penseu que fins als vuit anys vaig viure en una casa sense llum ni aigua. Les dones havíem de fer hores i hores de feina i l’única distracció per transformar les tasques en més llevadores era parlar entre nosaltres.”

I explica “La novel·la té dues veus. Una és la de la Fàtima explicant les aventures a les seves germanes i l’altra -hi ha coses que la Fàtima no explicaria mai i vaig necessitar explicar-les en tercera persona- narra la seva infantesa, la seva joventut. Aquest interès per a narrar és molt característic de la zona del Rif de la qual sóc jo. La nostra llengua, l’amazic o berber, és oral, gairebé no hi ha res escrit, tot i que ara es comença a estudiar l’escriptura més seriosament.”

L’escriptora continua denunciant la situació al seu país d’origen: “A través de la literatura he intentat comprendre el sistema patriarcal del qual vinc. Un patriarcat d’origen rural i que, per tant, existeix en la seva forma més primitiva. Aquest patriarcat ha intentat sempre controlar l’element de la sexualitat, molt present en els meus llibres. En l’entorn del qual vinc és absolutament tabú. I, en la novel·la, la complicitat i confiança entre germanes ajuda a superar aquest sistema tan ferotge. També cal tenir en compte que hi ha mares que, per tradició o sense voler, es converteixen en executores del masclisme.”

“Quan era petita, escoltava noies que parlaven sobre el matrimoni, que consideraven com el fet més important a la vida. Però moltes hi arribaven amb angoixa perquè no en sabien res de res. I molt menys parlar de relacions extramatrimonials!”

I la religió? “El fonamentalisme islàmic té com a prioritat controlar el cos de la dona i és molt difícil poder escapar d’aquest control religiós. També afecta la llengua: L’Alcorà té l’àrab com a llengua oficial i l’amazic no ho és. Per tant… Però nosaltres, amazics i amazigues, tenim un sentiment de pertinença a una ètnia que no és l’àrab. El drama del Rif és que després de la lluita contra els colonialismes espanyol i francès, l’estat marroquí, especialment sota Hassan II, va continuar la repressió.”

[Darrerament la cosa ha canviat. Una setmana després d’aquesta sessió amb Najat, els diputats marroquins van adoptar per unanimitat un projecte de llei que confirma la oficialitat de la llengua berber o amazic, junt amb l’àrab, vuit anys després que es reconegués, de forma preliminar, en la nova Constitució]

L’escriptora resumeix: “Escriure m’ha ajudat a entendre la meva realitat. Tenia moltes preguntes, molts dubtes i escrivint podia fer més llum per ordenar una mica les coses. I, amb el temps, el fet d’escriure encara m’ha permès anar més enllà. El procés d’escriure aquest llibre ha estat més difícil que ell des les altres novel·les, però al mateix temps ha estat alliberador.”

Crònica de: Josep Playà Montaner