“Vaig veure l’Andreu Novell sota de casa”

Crònica de Josep Playà Montaner

“El 2013, un dia d’estiu vaig veure a Sant Feliu de Guíxols l’Andreu Novell al carrer de sota del de casa.” Tan senzill com això. D’aquesta manera, Isidre Grau va explicar la gènesi de la seva novel.la L’home que perseguia la veritat. Era a l’última edició del Club de Lectura que Òmnium Eixample va organitzar a la llibreria Documenta.

“Ho vaig tenir clar: un home jubilat, tranquil… Com si realment existís. La pregunta immediata va ser: I, ara, què li faig fer? Casualment la meva dona llegia La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joel Dicker, i això em va provocar la idea de la intriga. A partir d’aquí vaig anar muntant la novel·la.”

Tot és invenció? “Sí, però la invenció es va alimentant de referents: films (especialment Solas i El servent), el Cor dels pelegrins del Tannhäuser de Wagner… M’inspiro també en algun pintor. La finca La Martinica la trobo figuradament a Platja d’Aro.”

“De fet, la idea final d’una novel·la la tinc bastant clara al començament i, normalment, al final resulta força igual del que havia previst. És clar que els viaranys que porten al desenllaç poden anar canviant a mesura que avanço.”

Molt bé. Fins aquí és clar. Però, quan a la novel·la ja has dit al lector qui ha estat el que ha engegat el tret, què fas? Perquè encara queden moltes pàgines entre mans.

“Efectivament. Quan ja se sap el què, encara queden 50 pàgines per emplenar. Aleshores deixo reflexionar l’Andreu i m’adono que al final del llibre hi ha un excés de pes, de pàgines. Però sé també que hi ha coses que no vols deixar de dir i veus que, si no hi ha prou pàgines que càpiguen al darrera, les has de situar més endavant. I això seria a grans trets el quid de la qüestió.”

Perfecte. Coneixem el camí del llibre. Ara, doncs, et preocupa la veritat que reflecteixes en el títol?

“Em penso que sí. El que passa és que la tinc força desmitificada. A vegades, això de buscar la veritat té unes conseqüències que no són desitjables.”

“El protagonista, l’Andreu Novell, vol saber una veritat que és objectiva. És una veritat que podem aclarir. Però durant el camí n’hi ha d’altres que no són les que volia, i per això tot i que el protagonista pensa que ja ho coneixia tot, descobreix que troba altres veritats impensades. I quan finalment pot accedir a unes revelacions que li donen la raó, haurà d’assumir que rere aquella mort hi ha realitats incòmodes, desconegudes fins aleshores, que l’afecten directament i que li fan rellegir la pròpia existència amb nous ulls.” I l’Isidre Grau conclou: “Per tot plegat, penso que he relativitzat la veritat.”

Aquesta recerca de la veritat esdevé una obsessió en l’Andreu…

“Efectivament. L’Andreu, tan tranquil ell, entra en una obsessió en el decurs de la seva investigació. Si durant la seva relació de xofer a amo amb l’Eduard es deixa portar per un camí relativament fàcil de tranquil·litat, a la mort d’aquest no pot evitar que li rebrotin les obsessions de joventut. En aquest cas per saber qui ha disparat el tret que ha matat l’Eduard Vilamateu.”

I quin paper hi juga el jove Éric?

“És un personatge jove que complementa en certa manera la figura de l’Andreu. Aquest ha viscut una vida normaleta, però quan arriba als 90 anys veu que tot s’acaba. I tot el que porta a dins seu vol traslladar-ho a una altra persona.. Per la seva banda, l’Éric mai no ha tingut una bona experiència amb els seus pares i quan la seva xicota s’empassa l’ham de la canya d’un professor, ja no li queda més remei que entrar en la intimitat d’una altra persona, com una salvació de tantes decepcions.”

Al final de totes les peripècies, amb tantes veritats a la vista, l’Èric sabrà valorar l’herència d’un home tan singular: “No pretén pas situar-lo en el panteó de les vides extraordinàries. Tal vegada la gràcia és que va ensopegar amb l’Andreu en el seu moment més crític, amb la consciència d’un final de trajecte, quan ja no queda gaire temps per despatxar les obsessions. Les seves pors, les seves vacil·lacions, l’han ajudat a superar les pròpies, a entendre que s’estava ofegant en un got d’aigua i que hi ha vida més enllà dels fracassos…“

L’Angelina, la Míriam… Personatges que acaben d’arrodonir una lliçó de vida que l’Isidre Grau ens facilita en aquesta excel·lent novel·la.

 

 

Ens veiem el proper club de lectura de l’Eixample el dijous 20 de febrer, a les 19h, a la llibreria Documenta amb Marta Pessarrodona.