Dijous, 24 de gener de 2019, el sr. Lleonard Armentano i Valls va fer un recordatori-homenatge de la commemoració dels 80 anys de la retirada de les forces republicanes a la biblioteca Francesc Candel, a la Marina.

Amb la projecció d’un vídeo breu de l’època, va fer palès que aquesta guerra fou la primera a Europa en què un dels objectius era fustigar la societat civil que va arribar a patir autèntiques barbaritats al llarg dels més de dos anys i mig  que va durar.

Espanya vivia un ressentiment, encara, després de la desfeta de les darreres colònies d’ultramar: només li quedava el Marroc, que van acabar perdent. Des d’allà, el dictador, bon estratega, va pretendre dissenyar una Espanya única, amb un partit únic de tall feixista, i posar fi a les autonomies que tenien Euskadi i Catalunya. Per la unitat d’Espanya, tot s’hi valia. Tal com ens recorda, a Catalunya la població també estava força dividida: socialistes, comunistes i anarquistes campaven pels carrers defensant les seves idees.

Cal dir que als estats d’arreu d’Europa hi havia dos corrents antitètics, tots dos contraris a la llibertat: el comunisme i el feixisme. A Alemanya, els nazis, i a Itàlia, els feixistes, van ajudar les tropes feixistes espanyoles, mentre les brigades internacionals, d’esquerres, van lluitar per la República. Les grans ciutats van ser les més castigades; Barcelona i Madrid  van quedar molt malmeses. A partir de la meitat de 1938, ja es va anar veient la desfeta i la fugida de població dels territoris ocupats pels feixistes, que cada vegada era més gran. El 26 de gener del 1939, mentre anaven apropant-se triomfalment a Barcelona, continuaven bombardejant i matant qui trobaven al seu pas.

A mesura que les tropes entraven a Catalunya, més de mig milió de persones, esporuguides, van anar fugint nord enllà.

El llenguatge planer del conferenciant i les imatges que n’acompanyaven el relat, que parlaven per si mateixes, commogueren els 68 assistents que omplien la sala.

La imatge de cloenda, paraules de Màrius Torres, fou en memòria de les víctimes afusellades al Camp de la Bóta per la dictadura franquista entre els anys 1939 i 1952:

“Que en els meus anys de joia recomenci

Sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.

Oh Pare de la nit, del mar i del silenci,

Jo vull la pau, però no l’oblit”.