Una vegada més el nostre col·laborador i periodista Josep Playà Montaner ens obsequia amb la seva crítica literària.

“Els vells amics”, també teràpia per a l’actualitat.

L’actualitat obliga i, per tant, Sílvia Soler, l’escriptora de la primera trobada de la temporada 2017-2018 del Club de Lectura d’Òmnium Eixample, va cedir gustosament una petita part del seu protagonisme a la coordinadora del Club, Virgínia Fernández, perquè llegís un escrit de l’entitat dedicat a dos dels protagonistes de l’actual situació política, Jordi Cuixart, president d’Òmnium, i Jordi Sánchez, president de l’ANC, empresonats pel govern central per defensar la democràcia i la llibertat d’expressió. Per segona vegada, el difícil i complicat enfrontament entre la Catalunya independentista i l’executiu del PP, amb el suport de Ciutadans i el PSOE, interferia en el normal desenvolupament d’una sessió de lectura. Els aplaudiments unànims i sentits dels que vam desafiar el temps per acudir a la cita de la llibreria Alibri, van deixar finalment pas a l’escriptora i a la seva última novel·la, “Els vells amics”, autèntics protagonistes de l’acte.

I una confessió de més d’un dels lectors presents a l’acte: llegir el llibre havia servit de magnífica teràpia per descansar de les preocupacions de la situació política. “Abans de començar a escriure la novel·la, tenia clar que l’amistat, col·lectiva i de llarga durada, i la vocació, artística en aquest cas i tot i les dificultats per mantenir-la, serien els dos eixos bàsics sobre els quals es vestiria. Un cop acabada, he arribat a la conclusió que, bàsicament, és una novel·la sobre l’amistat i que la vocació artística va servir per acabar de vestir la narració”.

Sílvia Soler exposa amb naturalitat el que creu que és l’esquelet del seu llibre. I justifica el per què va triar la pintura com a un segon eix vertebrador dels personatges: “El tema de la pintura -com qualsevol altra feina- penso que és una pulsió molt important per als protagonistes i renunciar-hi els és molt dolorós. La pintura és un món que m’atreu moltíssim tot i que no hi entencs gaire. Amb els meus pares vaig viure una temporada a Olot, terra de pintors. I la pintura va ser sempre un element important a la família”. El fet que Paul Gauguin tingui una presència destacada en el llibre no és una casualitat. Explica la Sílvia: “Fa un temps, en una visita que vaig fer a una llibreria a la que acostumo a anar, vaig comprar una biografia del pintor i, un cop llegida, em va semblar molt interessant que tingués presència en el llibre”.

L’autora s’endinsa en la construcció de la novel·la: “El llibre té dues parts bàsiques: la presentació i l’evolució dels personatges. En el primer aspecte, em preocupava molt l’estructura, que es comprengui la història. I per això vaig posar el focus en dos dels protagonistes (el Marc i l’Ada), encara que em sembla que vaig aconseguir ficar tota la resta en el bon camí. Fer-los coprotagonistes. Estava molt obsessionada que els cinc fossin igualment protagonistes”. Pel que fa l’evolució dels personatges, la Sílvia explica que els va retratar en funció de la seva vocació per la pintura, amb una carinyo especial per en Santi, “que abandona la vocació d’una manera digna”. De Santis, diu, n’hi ha molts i per això “m’interessava molt que se’n sortís bé”. En canvi, de Marc i de Mateus n’hi ha pocs i era més fàcil fer-los sobressortir com les figures més potents. L’Ada i la seva falsa vocació artística i la Lídia, que ho té molt clar, completen aquest univers d’amistats, sovint molt difícils d’explicitar.

I com s’ho fa per idear l’inici d’una novel·la? Explica: “Primer compro una llibreta -que sigui mona, diu- i durant uns mesos hi aboco de tot: noms, frases, situacions viscudes, llocs… Amb tot això n’estructuro l’inici i, de certa manera, també el desenvolupament. En tot el procés tardo un parell d’anys”. I precisa: “Sóc una escriptora intutitiva. No tinc un guió encotillat. Tinc l’inici clar i després deixo rajar la fantasia. Semblaria que és una cosa deixada a la improvització, però com em van dir una vegada, escric sense plànol, però amb una brúixola”. “No penso gaire en els lectors potencials quan escric. Per això no entenc que em diguin que escric per a les dones. Perquè no és veritat. I m’he alegrat molt quan he vist que hi ha molta gent jove que s’ha enganxat als meus llibres”. I explicita la seva vocació: “Jo recordo que era molt petita quan pensava que escriuria novel·les com l’Enid Blyton. I quan vaig deixar el periodisme -que he de reconèixer que em va fer gaudir molt- i vaig començar amb les novel·les, la meva felicitat es va multiplicar”. I la dels seus lectors, diria. Perquè la Sílvia ja té en marxa un nou llibre per fer-nos gaudir.