El passat dimarts dia 20 de novembre la sala d’actes de la casa Coll i Regàs de la Fundació Laietana es va omplir per escoltar el professor Llorenç Soldevila el qual va pronunciar la primera de les conferències del Cicle ‘Llegir la literatura’ que enguany està dedicat a la relació entre novel·la i història.

Llorenç Soldevila va fer un repàs a l’evolució de la novel·la històrica en català, fent notar que la primera escrita en el nostre idioma no va aparèixer fins el 1.862, ‘L’orfeneta de Menargues’ d’Antoni de Bofarull, ja que abans les novel·les històriques d’autors catalans eren en castellà. A partir d’aquesta any es van succeint diferents obres d’aquesta temàtica fins arribar al 1874 quan Martí Genís Aguilar escriu la primera obra de temàtica històrica que es pot considerar ‘de qualitat’, com després ho fou ‘La Papallona’ de Narcís Oller, traduïda immediatament al francès.

En el segle XX i fins  la Guerra Civil, la novel·la històrica no comptava amb massa atenció ni de la crítica ni del públic, amb les úniques excepcions de Folch i Torres i Clovis Eimeric. 

Després del 39, com en tants altres àmbits, va començar una travessa pel desert d’aquest gènere que va acabar amb l’aparició de dues obres, ‘Un lloc entre els morts’ de M. Aurèlia Campmany i ‘Paraules d’Opòton el Vell’ de Tísner, que el conferenciant va considerar una de les grans novel·les de la literatura catalana i fins i tot europea del segle vint.

Durant els anys 70 i 80 la novel·la històrica va fent el seu camí, amb obres remarcables com ‘La Teranyina’ de Jaume Cabré i obres d’altres autors importants com Pau Faner, Emili Teixidor, Vicenç Villatoro, etc..

Però és  a partir de la dècada dels 90 quan ens trobem amb l’esclat de les obres de temàtica històrica en el nostre país, esclat afavorit per premis com el ‘Nestor Luján’ o el ‘Prudenci Bertrana’ i algunes col·leccions de butxaca. Apareixen obres de Gabriel Janer Manila, Lluís Anton Baulenas (‘La felicitat’), Joan Francesc Mira (‘Borja Papa’), Carme Riera, Emili Rosales, etc…,. Fins i tot ens trobem amb professionals d’aquesta classe de novel·les com Alfred Bosch i Albert Salvadó.

En conclusió, Soldevila considera que l’àmbit de la llengua catalana la novel·la històrica és equiparable a qualsevol altra literatura del nostre entorn, i per tant amb grans obres, però també de qualitat mitjana i fins i tot, lògicament, obres de poca qualitat, però en general amb una molt bona salut.