Comença la Gigaenquesta a Olot.
El dissabte 11 d’Octubre es va fer la Gigaenquesta a Olot.
Desenes de voluntaris es despleguen pels barris de la ciutat per tal de recollir el parer dels nostres ciutadans. En Ramon Brugada degà de la UdG es va adreçar als voluntaris amb les següents paraules:
“Sóc independentista de fa molts anys, d’aquells esbojarrats de Banyoles, que
anàvem amb la carpeta carregada d’adhesius, d’aquells que érem perifèria,
que ens veien com estranys. I han passat els anys, he deixat l’institut, he deixat
els cabells, he agafat quilos, però no he canviat un bri la meva manera de ser,
segueixo essent independentista. Però ara he deixat de ser perifèria, ara sóc la
centralitat. Abans érem pocs, i ara som multitud. I això és fantàstic.
Us he de confessar que dimarts vaig tenir un moment de debilitat, vaig patir
pel procés. Havia posat una gran esperança en el moviment estudiantil. Els
estudiants que són el pilar d’un país millor, el futur, la sortida de la crisi, la
recerca i la innovació, les empreses i també els nostres polítics, es varen
quedar apàtics, sense capacitat de mobilització. I em va doldre veure que
aquells estudiants, a qui hem dirigit tant esforç, tanta dedicació, a qui no
volem veure marxar a l’estranger sense possibilitats de retorn, a qui volem
veure gestionar el nostre país un dia, no estaven prou activats per un procés
tan important, en un moment tan important, fins i tot sense excuses
d’exàmens, sense excuses pel temps, sense excuses.
Vaig quedar decebut, molt decebut. Em va durar dos dies la decepció. En
defensa meva, permeteu que us digui que estava molt refredat, tenia el cap
espès i anava dopat d’aquestes potingues que sovint receptem els metges.
Deixem per tant aquell dia com un dia d’incapacitat temporal per part meva i
donem el benefici del dubte també als estudiants, a qui ens cal recordar‐los
contínuament, sense descans, que l’esforç que fem en tot aquest procés és
precisament per a ells i no per a nosaltres.
Vivim uns anys apassionants, incerts, però sobretot engrescadors. Ho són tant
que, si no hagués tornat fa 6 anys, ara m’estiraria els cabells per intentar
tornar a casa, per veure com de viu és el nostre poble, per veure com ens hemunit, que no desunit, més que mai, per un projecte conjunt; que junts, tots
plegats, no hem generat problemes, sinó que plantegem solucions; que no hi
ha fractura social, que ningú es baralla al dinar de nadal si no és per decidir qui
es queda el darrer caneló de l’àvia, que no escollim entre un pare i una mare,
sinó que escollim formar part d’una família que es preocupa pels seus fills, que
viuen, treballen i volen créixer a Catalunya i òbviament aquesta família vol el
millor per a ells. No hem de triar entre un pare i una mare, escollim
directament un pare i una mare que ens estimin.
Perquè ara que el meu fetge ja ha eliminat tot el dopatge, tinc el cap més net i
el cervell fresc us puc dir amb tota la serenitat que estem en un moment clau.
Hem arribat fins aquí, més lluny que mai, perquè nosaltres, la gent, hem
volgut. Perquè ningú ens ha obligat a sortir al carrer a manifestar‐nos en
massa. Ningú ens ha obligat a vestir‐nos amb unes samarretes de colors, a
agafar un autobús i a posar‐nos en files de 4, grogues i vermelles, o a donar‐
nos la mà al llarg de 400 quilòmetres. Ningú ens obliga a organitzar‐nos, ningú
ens obliga a participar en activitats de recollida de firmes, ni d‘enquestes.
Ho fem simplement perquè creiem que hem de formar part d’aquest projecte.
Ho fem perquè creiem en el projecte, creiem que podem tenir un país més
civilitzat. Ho fem simplement perquè tenim il∙lusió per un canvi que ens farà
millors. I per fer‐ho, no tenim necessitat de sortir a cridar en contra de ningú,
tenim necessitat de sortir a cridar a favor nostre. No tenim necessitat d’insultar
ningú, tenim la necessitat d’elogiar la nostra capacitat d’afrontar els reptes. No
tenim necessitat d’excloure ningú, tenim necessitat d’atraure cap a nosaltres,
de captivar‐los amb les nostres propostes. Per això ens mobilitzem avui.Aquest procés l’hem iniciat nosaltres, el poble, i només demanem als polítics
que el portin fins al final. Perquè ara és l’hora de l’empenta final. I ara, quan
als polítics els tremolen les cames, nosaltres hem d’agafar‐los pels braços per
fer‐los avançar. Ara, que ells tenen dubtes, nosaltres els hem de mostrar la
fortalesa necessària per a que no es desviïn del camí traçat. Ara, que tornen a
pensar massa en clau de partit, els hem de recordar que ara és hora de pensar
només en clau de país. Perquè ara, més que mai, és la nostra hora, la nostra
hora d’exigir fermesa, la nostra hora d’exigir unitat, la nostra hora d’exigir que
mantinguin el lideratge en el procés polític sense ambigüitat. Ara, estem al
punt final, i només els podem demanar que ens dirigeixin bé, o en les properes
eleccions, si això no ha sortit bé, seran digerits a les urnes. Que si anem fins al
final, que no es preocupin, que el poble els serà agraït. Si s’aturen, no els ho
perdonarem mai.
I la nostra única manera de posar pressió és no defallint en els nostres esforços
de convèncer tothom que aquest procés és important per al nostre futur, no
defallint en els nostres esforços de mostrar que realment volem i podem
portar‐lo fins al final. Perquè no renunciarem, mai, no podem renunciar, a
construir un país millor. No podem renunciar a tenir un país on l’educació, la
salut, el suport a la gent vulnerable siguin pilars fonamentals de l’estat del
benestar. No podem renunciar a la innovació, a la recerca, a l’emprenedoria, a
l’empresa de qualitat, a l’exportació, perquè són pilars fonamentals de la
nostra competitivitat internacional. No podem renunciar a la cultura, a la
identitat, a la llengua, perquè són pilars fonamentals de la nostra dignitat com
a poble, del respecte a les nostres arrels. Som com som, tenim defectes òbviament que sí, cometem errors, però en
algunes coses som simplement collonuts. Som com som, però per damunt de
tot, som solidaris i treballem per aquells projectes que ens poden fer a tots
plegats millors com a individus i com a país. No és casualitat que siguem
primers en transplantaments, no és casualitat que siguem espectacularment
efectius a l’hora d’arremangar‐nos i participar en el gran recapte del banc dels
aliments, en la marató per les malalties. No és casualitat que siguem els
primers a mobilitzar‐nos per allò que creiem just i necessari.
A Catalunya som alegres però assenyats, sorollosos però pacífics, atrevits però
responsables. Nosaltres potser sí som la Catalunya sorollosa, la Catalunya
activa, la Catalunya arrauxada. Però curiosament, malgrat la rauxa, nosaltres
tenim un projecte ben pensat pel qual treballar. I quina alternativa se’ns dóna?
Renunciar a la nostra llengua?, renunciar a les infraestructures necessàries per
tirar endavant el país? Renunciar al nostre model d’escola que ha fet que ningú
es senti diferent? Segurament la meitat dels qui som aquí som fills
d’immigrants, algú ho nota? Humiliació i resignació, aquestes són les opcions
que se’ns proposen? Doncs sentint‐ho molt, ara ja prou.
Avui tornem a posar en marxa un projecte conjunt, avui volem repetir de nou
el missatge al món. Nosaltres no renunciem, nosaltres no podem renunciar a
allò que ens pertoca. Nosaltres no ens rendim. Nosaltres no abaixem els
braços. No pensem marxar a casa capcots, ja no, perquè ara és l’hora de sortir
amb el cap ben alt, des del màxim respecte, donant exemple al món,
demanant pacíficament poder posar un sobre en una urna. Simplement diem
que aquest petit gran país pot fer les coses millor, les vol fer millor i les farà
millor. Però per aconseguir‐ho ens cal ser país. Podem, volem i ho farem.A ustedes les pido, a los que tuvieron confianza en Cataluña, a los que pusieron
en las manos de este país sus pertenencias más preciadas, su familia y su
dignidad, que tengan de nuevo confianza en Cataluña. Juntos hemos levantado
este país y ahora les pido que juntos lo llevemos a un nuevo nivel, para
nuestros hijos, para nuestros nietos. Podemos tener un país mejor, queremos
tener un país mejor, debemos tener un país mejor.
You placed your most precious belongings, your family and your dignity, in this
country’s hands. You placed your trust in this country. Together we have built
this country. Now, we are asking you to put your trust again in this country so
we can take it to a new level. Not for us, but for our children. Together, we can
build a better country, we will build a better country, we must build a better
country.
Avui ens cal sobretot compromís amb el nostre futur com a país. I, davant
aquest moment de dubte dels representants polítics, nosaltres, de nou, com
hem fet des del principi, hem de portar‐los de la mà i mostrar‐los el camí.
Garrotxins, tenim aquest compromís?
Garrotxins, tenim l’empenta?
Garrotxins, tenim la rauxa?
Visc a Catalunya, vivim a Catalunya, però volem viure, gaudir, dormir, c…,
estudiar, treballar, retirar‐nos i morir en una Catalunya lliure “.