Carta de Ruben Wagensberg a Cuixart: “Fa massa temps que et trobem a faltar”
Estimat,
No et vull preguntar com estàs, perquè sé que, malgrat tot, et trobes bé i fort. Coneixent-te, no t’imagino de cap altra manera. M’havia resignat fins avui a escriure’t i la primera cosa que vull fer es disculpar-me. Suposo que fer-ho em significava acceptar el que a hores d’ara encara molts no tenim gens assimilat.
Això sí, tinc gravat com un tresor a la memòria el dia que vam anar amb la Lara a casa de la teva mare i del teu pare i vam poder parlar cinc minuts per telèfon amb tu. Sempre li dic a en Pol Altayo (quin crac!) que hi vull tornar aviat, que sembla que s’hi menja molt bé. I, de passada, a veure si t’enganxo una altra vegada.
En canvi, el que sí que sí que he anat fent regularment, i aviat quan surtis ho podràs llegir, és enviar-te telegrams amb plena normalitat. Cada setmana. Com sempre hem fet. Comentant una mica l’actualitat, compartint algun tweet d’algú que se li han escalfat els dits, explicar-te en quins embolics estem ficats ara mateix, que no son pocs, o simplement preguntar-nos com estem. I saber que hi som.
Ho fem des del dia que ens vam conèixer en aquell bar del carrer de Verdí. Poques setmanes després, la Txell i tu ens vau venir a veure a Grècia. Recordo molt el matí que us vau passar parlant amb la gent que hi havia tancada al camp de refugiats –militaritzat– de Vassilika. Te n’adjunto la fotografia!
Plegats vam anar a veure les companyes de la Comunitat Eko. I allà vas conèixer l’Ahmed, un mini-Cuixart en potència, de tretze anys. T’ho he dit unes quantes vegades: l’Ahmed em fa pensar molt en tu. Sempre somrient alhora que preocupat per tothom, siguin els seus o no. En el capítol de ‘Vides aturades’ de TV3 que ell va protagonitzar deia: ‘A casa he après que si hi ha una bossa de menjar, no menjo fins que n’hagi menjat algú altre.’ Primer, sempre, compartir. I és que el verb que millor us defineix és ‘compartir’. Tots dos sou dues persones importantíssimes a la meva vida, dos referents. I a tots dos, malauradament, us he vist tancats.
Saps què? Imagino que algú t’ho deu haver fet saber abans, però… per fi l’Ahmed i la seva família han aconseguit arribar a Frankfurt, on s’ha pogut retrobar amb el seu germà Mohammed després de cinc anys. I ara plegats comencen una nova vida lluny de la misèria que els ha tocat viure els darrers anys però amb molt camí per fer en aquesta Europa tan poc preparada per a res.
Egoistament, et trobo a faltar, però no puc deixar d’alegrar-me’n (és estrany, sí) pensant que hi ha molta gent que t’està gaudint. Així ens ho explicava la Txell, i no fa gaire que ho vam saber de viva veu pel Jesús. Sempre fem broma imaginant-te entrant al menjador de la presó i tota la resta de presos aixecant el braç i cridant ‘¡Jordi! ¡Ven aquí! ¡Ven aquí! ¡Con nosotros!’ Em fa content de saber que molts, allà dins, han tingut la mateixa sort que molts altres vam tenir un dia: descobrir i conèixer una de les millors persones del món.
En fi, no m’enrotllo més, que deus tenir mil cartes per llegir. Els primers dies, el xat del nostre Telegram em deia: ‘Última conexión recinte.’ Després va passar a dir ‘Última conexión hace unas semanas.’ Ara m’indica que la teva darrera connexió va ser ‘hace mucho tiempo’. I sí, fa massa temps que et trobem a faltar. Però plenament convençuts que et tornarem a tenir aviat al nostre costat.
T’estimo. T’estimo molt!
Ruben Wagensberg