Carta de Roc Casagran a Jordi Cuixart: ‘Aquesta carta mai no haurà existit’
Enyorat Jordi,
Arribarà el dia de poder fugir de les manasses resseques i plenes de cicatrius sense curar que avui et mantenen engabiat. Mentrestant, ho sé, ho saps, continuaràs farcint-te de vida, teixint vincles amb qui sigui que et topis, anant sempre endavant, com pregones de fa molts anys.
Nosaltres procurarem no normalitzar res de tot això que (mal)vivim, i intentarem no caure en les urpes de l’odi de què tu tan bé saps escapar. Ens seràs mestre i brúixola. Durem la cultura per bandera d’aquestes lluites compartides que t’agrada entrellaçar, picarem pedra quan més impossible sembli obrir camí, no acotarem el cap, perquè rendir-se no és cap opció, ni ens conformarem amb les molles que, potser un dia, ens oferiran. Volem el pa sencer, és clar.
La teva causa, la nostra causa, continua bategant, i encara que de vegades ens venci el desànim o el cansament, no abaratirem el somni. Ets allà dins perquè ens volíem lliures i en sortiràs amb la llibertat acariciant-ho tot, perquè no hi ha marxa enrere, perquè ningú no pot engarjolar aquest cel enorme que t’agrada contemplar quan surts al pati de Soto del Real.
A Sabadell, i a tants altres llocs del país del qual no t’haurien d’haver arrencat, no deixarem de recordar-te en el nostre dia a dia quotidià. Escoltarem la Teresa Rebull i et faràs present, recitarem Pere Quart i saludaràs endins dels versos, ens abraçarem i seràs part de l’abraçada, observarem la mainada i seran una mica el teu fill posant-se dret assedegat de vida. Persistirem en el somriure de la revolta encara que de vegades se’ns glaci el gest, perquè qualsevol altra cosa fóra donar la raó a qui ens vol muts, a qui ens desitja xaiets, a qui ens vol encadenats a una dictadura que prohibeix de dir-ne ‘dictadura’.
I vindrà el dia de retrobar-nos. Ho sé i ho saps. I farem un got a Can Capablanca o a qualsevol festa major. I el brindis ressonarà com un crit de joia, com una cançó que no han pogut silenciar, com un poema que ens haurem après de memòria. No hi haurà ni passat ni futur. Tot serà lògic. I aquesta carta mai no haurà existit.
Roc Casagran