Presó de Soto del Real, 7 de maig de 2018

Estimadíssima Marina:

Amb aquest superlatiu començava Gramsci les cartes des de la presó a la seva cunyada Tatiana. Valgui d’homenatge a tots aquells qui al llarg de la història s’han vist privats de llibertat física en defensa de les seves idees.

Intueixo que no has rebut la meva carta de resposta a la teva que m’enviaves des de Medellín. Recordo que et felicitava pel Ciutat Princesa que estaves a punt d’enllestir. Ara ho faig pel resultat. He devorat aquest recull de vivències, que ho és d’una ciutat-país, dels darrers vint anys de les nostres vides. Com més oprimits ens volen, més lliures ens sentim. En aquella carta, anterior al 8 de març, et parlava de l’estupidesa de l’home en el llarg camí de la igualtat. I on tu em parlaves de la importància de la confiança en les relacions entre les persones, jo hi afegia la coherència. De nou, un plaer llegir-te.

Els primers dies a la presó vaig tenir sovint una sensació de por, por davant la incertesa, d’allò desconegut, i d’enfrontar-me a una realitat. Havia arribat l’hora de començar un viatge cap a dins meu. Un viatge que sabia que tindria moments incòmodes i, per què no dir-ho, que avui encara té molts moments màgics. Duresa i tendresa com a principals ingredients.

En realitat, crec que aquella revolució que buscàvem a fora va començar a l’interior, als cors de cadascuna de les persones que han decidit de lluitar per perdre la por. Com diu Galeano: ‘Ojalá podamos tener el coraje de estar solos, y la valentía de arriesgarnos a estar juntos.’ Així, allò que havia de ser un malson es va convertint en un acte d’amor. Amor a la vida, a la llibertat i, com jo en dic, el goig de la dissidència. Ressonen una i mil vegades les paraules de Sèneca a Neró: ‘El teu poder radica en la meva por; si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder.’ Com dius tu: res a perdre excepte la por.

Tinc ben clar que només compartint entre iguals podrem construir la legitimitat, que és la base del reconeixement mutu.

Diuen que arran de l’1 d’octubre vam despertar la fera. Jo crec que no ha estat mai adormida, però en qualsevol cas, ara ja som nosaltres qui no volem que torni a dormir mai més. Volem que desaparegui de les nostres vides.

La campanya ‘Demà pots ser tu’ és un crit d’alerta al conjunt de la societat, als qui creuen que l’impacte de l’IVA a la cultura és només una qüestió comercial, als qui davant el 15-M i l’11-S minimitzen el poder de la gent, als empresaris i als emprenedors que farem bé de no oblidar que la democràcia és la base del progrés econòmic i social, als qui davant aquest atac flagrant a la llibertat d’expressió i als drets fonamentals encara puguin pensar que això no els pot afectar mai en la seva vida diària.

Si el Kairós és convertir una situació adversa en una oportunitat, crec que hi som de ple. Jo, com tu, també confio plenament amb els desconeguts: centenars de milers de persones arreu que s’han alçat per dir prou. Aquests no els podran aturar amb la nostra presó, perquè els presos no som la representació de cap derrota, sinó un pas més per a continuar endavant, sempre endavant.

Ganes d’abraçar-nos, Marina. Gràcies per ser-hi sempre.

De tot cor,
Jordi Cuixart