“ Hay cosas encerradas dentro de los muros

que si salieran de pronto y gritaran

llenarían el mundo ”

Federico García Lorca

Es clou l’any i, amb recança i esperança a parts iguals, toca escriure que el 2017 no serà encara l’any de la teva llibertat. La vostra -Sànchez, Forn, Junqueras-. La nostra. La de totes i tots. Tampoc serà, molt malauradament, l’any del retorn dels que han hagut de marxar. Mentrestant -sempre el mentrestant, l’únic lloc des d’on es capgiren les coses- toca escriure i afirmar, dempeus, que continuem fent tot el possible -i el que toqui de l’impossible- perquè sortiu en els primers compassos del 2018 que arrencarà demà. Al comptador gris del temps robat, 75 dies de segrest i exili. En l’aporia de l’espera i l’evidència d’una injustícia a què mai ens acostumarem. Perquè seria tant com normalitzar-la vergonyosament.

Mil gràcies, un cop més i abans que me n’oblidi, per una altra carta des de la cel·la. Mai no sé per on començar a respondre’t. Tot s’acumula contra la reixa, la filferrada i l’espiell. Entremig, cartes, paraules i segells. Antagonisme habitual rere el Dia dels Innocents: ells tenen els sobres de la corrupció, nosaltres només els de la solidaritat. Epístoles d’anada i tornada, foradant el mur i la roca. Una carta, una més, de tantes que s’entrecreuen, aquest hivern, des d’arreu del país cap a Estremera i Soto del Real. Noms nous per a molts, incorporats a la geografia política catalana: la política feta presó i la presó com a roïna arma política. Doctrina del xoc i metàfora inquisitorial: així ens voldrien, muts i a la gàbia. Però ni així se’n surten: també en això, la societat ha respost de forma desbordant, en groc viral, i amb les mobilitzacions antirepressives més grans des del final de la dictadura. Raimon revisitat: “Hem vist tancats a la presó homes plens de raó”. Ovidi clamant Papasseit: “Hi ha un home a la presó dels que avançaven”.

Continua llegint

Carta publicada al diari ARA, dissabte 30 de desembre de 2017