Cal anar-les a veure
Dijous 10 de maig, amb la presència de l’escriptor Albert Salvadó, va començar a l’ANC el cicle de conferències organitzat per Òmnium Cultural i Amics de la Unesco amb el títol HISTÒRIA I FICCIÓ – La Història de Catalunya a través de la narrativa. Va obrir el cicle la secretària d’Òmnium Sant Cugat, Rosa Caballé, explicant-ne el contingut. Des de feia temps es volia dedicar un espai a la narrativa i aprofitant el bon moment de les novel·les històriques es va pensar en oferir un cicle que aportés un valor afegit i aquest seria la Història de Catalunya. Seguidament va presentar al primer conferenciant, Albert Salvadó, un dels més representatius del gènere, premiat en múltiples certàmens i traduït a diverses llengües. L’autor de la trilogia sobre Jaume I ,El punyal del sarraí, La reina hongaresa i Parleu o mateu-me, va iniciar la seva conferència que duia per títol “Què em va donar Jaume I per a què jo l’escollís a ell” amb una introducció novel·lada on va fer veure la diferència entre un historiador i un narrador. Aquell no pot canviar el curs de la història i tan sols pot explicar allò que està documentat mentre que el narrador aprofita precisament les llacunes històriques per fabular. Segons Salvadó, la figura de Jaume I té totes les característiques perquè un escriptor pugui desenvolupar el seu art: un regnat llarg, vida sentimental agitada, valor reconegut, i prestigi internacional al seu temps. Per tant, era una figura que a qualsevol novel·lista podia engrescar i, a més a més, català. Salvadó creu que no s’ha donat prou importància al nostre Conqueridor.Al final de l’acte, com és costum , es va obrir un torn de preguntes.
Sovint ens queixem que no es projecten pel·lícules en la llengua pròpiade Catalunya. Les empreses exhibidores (els cinemes) addueixen manca derendibilitat econòmica; fet comprovable en la majoria de casos. Ara bé,no parlen de les causes: títols amb només el 20% de les còpies encatalà; inexistència de còpia en català permanentment en alguns cinemes(i, per sort, no parlo dels de Vic)…
Fins que a cada cinema no hi hagi com a mínim la possibilitat de triar de veure en català la pel·lícula x (aquestes, també ;-), en bé dels nostres drets i de la normalització de la nostra llengua nopodem fer altra cosa que protestar (al cinema o a la distribuïdora, depenent del cas, i al Departament de Cultura de la Generalitat) i rumiar-nos-ho dues vegades, abansd’anar a veure una pel·lícula en castellà; si no, amb les estadístiques a la mà, els mateixos catalanscol·laborarem a donar la raó als que volen la nostra llengua com a inútil socialment.
Per tant, per a contrarestar aquesta malèvola voluntat, cal ser lingüísticament coherents: cal mirar de (sic) viure en català. També, doncs, cal anar a veurepel·lícules en català. I El coronel Macià n’és una.
Va ser feta amb un pressupost limitat, però també amb rigurositat històrica, qualitat interpretativa, i implicació personal de l’equip. Trobo especialment emocionant la música d’Albert Guinovart. A més, ha estat feta als PaïsosCatalans, per catalans i sobre un -prou desconegut- català conscient de ser-ho… semblantment a una altra producció: Èric i l’Exèrcit del Fènix, obra que versa sobre la acusació del nen Èric Bertran per l’Audiencia Nacional espanyola, sota el delicte de terrorisme; i tot, per a demanar l’etiquetatge de productes en català. La fan al Teatre Borràs. Cal anar-les a veure, totes dues. Si no hi anem nosaltres, qui ha d’anar-hi?