Espriu redueix cada cop més l’extensió de les seves narracions. Dins aquesta tendència, les Petites proses blanques (1937) enceten una nova combinació: la prosa d’un alt contingut poètic i constitueixen un pas intermedi entre la narració i la poesia.

 

DESPRÉS DE PLOURE

Dinah, la gata, ha corregut, delerosa de cacera, entre els avets i el blat, indiferent a la pluja. Ha passejat amunt i avall per les avingudes de rosers, sota les dàlies i els baladres, sota la pluja. La sorra ha xerricat sota les urpes. Els cargols s’amagaven, en sentir el trepig, entre la menta. Dinah ha vingut un moment a refregar contra el meu peu la malícia del llom i ha fugit de seguida a renovar la percaça de pardals pels senders del blat, arran dels arbres. Els ulls de la gata embruixen una pila d’ocells. El morro regalima de sang, d’ossets, de plomatge. La pluja reprova el sacrifici i allunya els seus dards. Dinah parpelleja ara amb calma, de cara al sol camí de jóc. No sent la mullena. S’arrossega per la sorra i és vençuda per la son sota la finor dels rosers. Tot de roses s’han esfullat després de ploure i cobreixen lentament el cos de la gata. Dinah somnia la cacera de demà i s’esgarrifa de crueltat, abrigada pel mantell de pètals caiguts després de ploure.

Petites proses blanques (1937)