Salvador Espriu era ja un narrador reconegut quan publicà el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera, l’any 1946. La guerra civil havia sumit Espriu en una profunda desolació. No obstant haver vist estroncades les seves aspiracions intel•lectuals, Espriu fa en aquest moment una opció fonamental: mantenir-se fidel a la llengua del país. I es consagra del tot a aquesta tasca, que dóna sentit a la seva existència: “Hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”. Espriu es dacanta per la poesia, perquè és un gènere més sintètic, és més fàcil de publicar i no està sotmés tan de prop a la rigorosa censura franquista.

Cementiri de Sinera són 30 poemes inspirats en les passejades del poeta pel cementiri d’Arenys de Mar, el qual es troba situat en un lloc esplèndid: dalt d’un turó i de cara al mar. Un camí de xiprers l’unia amb el poble. En aquesta obra apareix per primer cop el nom de Sinera per referir-se al poble que Espriu converteix en mite i que no és altre que Arenys.

 

II

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

XV

Per la maresma
s’estén un fred, lentíssim
toc de campanes.
Boires i grills dominen
tots els camins del vespre.

XXI

Lliures cavalls, a l’alba,
per la deserta platja.
Veus i tambors proclamen
la primavera.

Després, fet nou silenci
damunt el mar, les hores
encadenades besen
la sorra molla.