Amadeu Altafaj (Barcelona, 1968) periodista de professió, es va iniciar a El Observador. Una beca li va permetre fer un postgrau en afers europeus a Estrasburg  per un any, però ja s’hi va quedar. Va treballar per COMRàdio, EFE, Euronews, El Mundo i l’ABC. L’any 2004, va entrar a la Comissió Europea com a portaveu de Desenvolupament i Ajut Humanitari, responsable de comunicació del President de la Comissió, José Manuel Barroso, i, a partir del 2010, portaveu d’Afers econòmics i monetaris amb el vicepresident Olli Rehn, fins el 2012 que en va ser cap del seu gabinet. El passat 7 de gener va acceptar el càrrec de representant permanent del Govern davant la UE i responsable de la delegació de Brussel·les.  És un reconegut amant de l’alpinisme “una actitud de no resignar-se a circumstàncies adverses” i damunt la taula del despatx hi té un roc de la Roca de Canalda, del Solsonès.

Entrevista de LAURA PINYOL / Foto de DANI CODINA

Un representant permanent del Govern davant la UE és un pas endavant que homologa el govern als altres governs comunitaris?
El decret dóna més preeminència a la representació del Govern davant la UE. És a dir, ser a Brussel·les amb una capacitat d’interlocució política directa amb les institucions , els països i tots els actors d’aquest ecosistema per oferir una versió de primera mà dels fets, del procés, de les aspiracions a Catalunya, de les posicions del Parlament, a més de defensar els nostres interessos sectorials i econòmics, com ja hem vingut fent des de fa anys, des del 1986 quan es va crear la CEE. Se’m proposa aquesta funció, dimiteixo de la Comissió Europea i l’assumeixo amb molta convicció.

Heu estat portaveu de la Comissió europea, amb llarga experiència i una àmplia llista de contactes. Com va la nova designació?
Després de deu anys a la Comissió europea amb tasques d’una certa visibilitat, pot ser útil per l’agenda de contactes personals. Però això dura el que dura i té el recorregut que té. Allà tothom és molt conscient que ara tinc una altra funció i s’entén que és al representant d’un govern d’un país que no és Estat. I això determina les relacions, perquè fer diplomàcia quan no n’ets és deu vegades més difícil que fer-ho quan tens l’aparell d’estat i la pertinença estructural a organismes internacionals. No estem del tot exclosos però no tenim el mateix paper i ens costa més fer diplomàcia o paradiplomàcia, com alguns en diuen. Hem de ser més creatius, més imaginatius, i utilitzar al màxim instruments no convencionals de la diplomàcia com poden ser la diplomàcia pública com el Diplocat; la comunicació, a través dels mitjans, i actuar també com a loby amb moltes relacions amb think tanks, amb lobbys, per participar en debats, per incitar-ne, per ser-hi presents. Has de multiplicar els recursos per compensar les mancances.

Vàrem posar cara a Amadeu Altafaj mentre explicava les polítiques d’austeritat i matisava les amenaces del ministeri d’exteriors. Costa molt combatre la campanya de l’Estat?
La diplomàcia espanyola actua contra el procés en el vessant internacional, a vegades fins i tot d’una forma grollera com la presentació de Victus a Holanda. És una actitud que contrasta amb processos similars com l’escocès o el del Quebec. Mirem de fer-hi front i aportar una mica de llum on altres aporten obscurantisme. Aquests escenaris dantescs no tenen una base real, n’hi ha molts de possibles i no depenen només d’Espanya, ni només de Catalunya. Som en una comunitat de dret on s’entén com un qüestió eminentment política, tot i tenir una vessant jurídica important. Els europeus quan hi ha un problema polític troben arranjaments i solucions, alterant la base jurídica i adaptant-la per fer front al repte, sempre en la base de principis de construcció europea de solidaritat. Ha succeït en el rescat grec, portuguès, espanyol –que és un rescat encara que diguin el que diguin- i sort,  perquè aquest ha estat el motor de la UE per superar totes les tensions i antagonismes des de finals de la II Guerra Mundial. I ha estat un èxit, un motor d’estabilitat, seguretat, prosperitat, pau i aquest és l’esquema en que els catalans ens hem de situar a nivell europeu. Les cartes no estan jugades.

Com caldrà jugar-les?
L’acció exterior és fonamental per explicar com s’ha desenvolupat el procés fins ara, que se’ns vegi com un soci fiable, que no hi ha improvisació sinó que tot  es fa basant-se en el consens més ampli possible en les nostres institucions democràtiques, basant-se en organitzacions d’una a societat civil que és motor de canvi i d’expressió de voluntat política. És el missatge que hem de traslladar a Europa i connectar-lo directament amb els principis i valors de la base de la construcció europea. Aquest missatge s’entén molt més que altres missatges cataclismàtics que a vegades arriben de Madrid en forma de 200 pàgines d’instruccions que es reparteixen des de les ambaixades. 

Hi ha una frase seva que ha fet fortuna que és “hi som i hi serem”. Això vol dir que és difícil jurídicament que els catalans deixem de ser europeus?
Hi ha un risc que parlem d’Europa en tercera persona. Nosaltres hem de parlar d’Europa sempre amb primera persona del plural. Això és més important del que sembla. Som ciutadans de la Unió Europea amb una sèrie de drets i deures adquirits i no tenim perquè renunciar això. No hi ha cap precedent d’expulsió de set milions i mig de ciutadans de la UE. Al contrari,  del que sí hi ha precedents és d’adhesió de milions de ciutadans d’Estats que fa trenta anys ni existien. Aquest és el precedent que hem de tenir sempre present. Quan hi ha consells de ministres, al voltant de la taula hi ha txecs i eslovacs, alemanys reunificats, eslovens, croats, lituans, estonians, letons, xipriotes,… és a dir, no hem de perdre el context que la UE és integradora i no excloent. Em sembla  molt difícil que es pugui disgregar una part tan important de la UE i del mercat únic europeu. Se’m fa molt difícil d’imaginar un  escenari d’aquest tipus de trencament traumàtic.

Parleu  d’un procés molt nítid, homologable, pulcre. Però com es llegeix a les institucions la resposta de l’Estat com recórrer la llei de consultes o impugnar el 9N?
Hi ha una sensació que els francesos en dirien malaise, d’un cert neguit perquè Espanya ha estat una font de preocupació per diferents temes: el financer i econòmic, la inestabilitat i fragmentació política, el creixement d’una formació de caire més populista i el de Catalunya. Catalunya no és un afer problemàtic en l’agenda europea, n’és només una vessant. També hi ha dificultats -com s’ha expressat àmpliament en la premsa europea, particularment l’angosaxona- per entendre com no s’ha tractat un problema polític a través de la política. Des de Madrid es propagava que duraria poc, que era una reacció conjuntural, una resposta a una crisi aguda que aniria minvant. No s’ha complert, ans al contrari. S’ha vist com les mobilitzacions massives des del 2010 s’han anat reproduint i augmentant. Per tant, la versió espanyola no s’ajustava a la realitat.

Genera molta incomprensió la manca de resposta política del govern espanyol. Si això hi afegeixes tots els fets judicials, que encara és poc coneguda, i pífies com els boicots d’actes a l’exterior tan poc sospitosos com la presentació d’una novel·la històrica, el resultat és que es manté una certa preocupació tot i que ha passat l’episodi escocès que és el que va donar més relleu a la qüestió.

I les eleccions plebiscitàries del 27S. Un 50% més u és homologable?
Això comença per nosaltres mateixos que haurem d’explicar que aquestes eleccions són plebiscitàries i per què. Que s’identifiquin com a plebiscitàries rau en la capacitat dels partits polítics de posar-se d’acord amb un programa o amb una sèrie de punts del programa clarament identificables com una pregunta indirecte sobre el futur del país en termes d’independència o no. Si no som capaços d’articular les eleccions del 27 de setembre com perquè es llegeixin així, difícilment tindrà aquesta realització.

Caldrà explicar primer, com hem arribat fins aquí, quins passos hem seguit; segon, què succeirà i com succeirà després del 27s. La ciutadania és qui decidirà què voten i quina és la lectura possible del resultat. Si Catalunya opta endegar la via per constituir un Estat.

La UE sempre ha dit que Catalunya era un afer intern. Li preocupa que una comunitat que és el 20% del PIB de l’estat espanyol plantegi un problema d’autodeterminació?
Sí, ha estat un dels afers interns més externalitzats!
Per la CE sobre un afer intern no pot pronunciar-s’hi si no hi ha una demanda concreta d’un Estat membre, qualsevol. Dit això, que no es pugui pronunciar no vol dir que en sigui indiferent. Puc donar fe que hi ha un interès alt en el que pugui succeir al conjunt de l’estat espanyol. El tema català no està resolt, té recorregut i existeix. És possible que alguns estats membre comencin a veure-ho no com un efecte amb  repercussions a l’exterior i efectes d’inestabilitat política o, fins i tot, financera. Si hi ha tensió creixent i incertesa, alguns estats poden fer que esdevingui un tema institucional de l’agenda europea.

En última instància, la legalitat internacional és inapel·lable?  
No hem d’oblidar mai que la vessant política és fonamental i ve abans de la vessant jurídica. El sentit comú diu que tot això s’ha de solucionar a través de negociacions polítiques i el dret  s‘hi haurà d’acomodar. Si no és així, totes les parts hi perdran. El deute n’és titular l’estat espanyol i en un escenari de trencament traumàtic, no pactat, aquest deute segueix estant de l’estat espanyol.  I aquí intervenen les incerteses financeres que preocuparien alguns estats. Tot parla en favor d’una negociació pactada en línia del que és avui la Unió Europea.

No és creïble presentar Catalunya només com un factor d’inestabilitat amb tantes amenaces com hi ha a territoris fronterers amb Europa?
Cal presentar el cas català com un cas exemplar. D’un moviment cívic, de contestació de l’statuo quo de dimensions enormes, però exemplar en civisme, positivisme i amb el seu compromís europeu. No és un moviment egoista i excloent sinó integrador a escala europea. Un dels nostres referents són aquests valors europeus. La meva tesi és posar-nos en contrast en realitats tan properes a les nostres fronteres perquè es valori encara més el que passa a Catalunya, per exemple, el que està passant a Ucraïna, al Nord d’Àfrica o al Pròxim Orient. 

Versió íntegra de l’entrevista publicada al número 25 de la revista d’Òmnium.