Un país s’ha aixecat, ha deixat sentir la seva veu amb cançons, amb balls, amb somriures, amb l’esperança de construir, en un futur immediat, una societat millor, més digna, més igualitària, més de tots i de totes. D’aquesta acció, se n’ha dit la “Revolució de les urnes”, la revolució del poble per poder decidir, a través d’una votació, -amb la plena convicció que la democràcia és l’eina més adequada per expressar-se-  quin futur desitja.

La remor dels cants s’ha estès com un vent suau però ferm per valls i carenes, cims i planes, pobles i ciutats, rius, rierols i platges. Ha penetrat les ànimes, ha unit persones de procedències i sensibilitats diverses, fins i tot de pensaments oposats, amb una única finalitat: exercir el dret de votar en un món modern i democràtic. Aquesta remor, però, ara espera, tremolosa, a prop de l’alba. S’intueix la llum creixent que encomana alegria, que no arriba, encara no.

“S’HA PRETÈS FER CALLAR UN POBLE AMB LA BRUTALITAT. CONDEMNEM LA NO CONDEMNA DE LA VIOLÈNCIA”

Les ànimes, però, s’han trencat, esqueixat d’una profunda tristesa a les envistes de les porres, dels gasos lacrimògens i de les bales de goma, davant la brutalitat i l’escarni. Hem retrocedit en el temps, el passat ens ha vingut a visitar amb els vestits nous però antics de la policia nacional o de la guàrdia civil. Els més grans que feien cua l’han reconegut al moment, l’han olorat a distància, n’han gustat el menyspreu d’altre temps; els joves han obert els ulls amb perplexitat, sense poder comprendre aquesta presència de la violència, els cops, els riures cínics, els maltractaments, l’odi en els ulls dels qui robaven els vots. Tots hem plorat, amb un plor silenciós, contingut, d’impotència.

Quan falten els arguments, només queda la força per imposar-se. S’ha pretès fer callar un poble amb la brutalitat; el poble, però, ha parlat i ha votat amb més de 800 ferits defensant urnes, vots i col·legis electorals. Condemnem absolutament l’ús de la violència de l’1 d’octubre passat, condemnem la manipulació i falsejament de la informació, condemnem la negació a sang freda dels fets realment ocorreguts, condemnem la no condemna de la violència.

“QUINA SEGURETAT DÓNA UN AJUNTAMENT QUE NO PRESERVA LA SEVA GENT DELS QUI VAN ARMATS?”

Quina credibilitat mereix un Ajuntament que no atén les demandes de la ciutadania, tota la ciutadania? Que potser no és la casa de tots, la casa del poble, i es deu al poble? Que no està constituït democràticament amb els vots del poble? Quina seguretat dóna un Ajuntament que no preserva la seva gent, tota la seva gent, dels atacs de la ràbia, del sadisme dels qui van armats? Quin respecte mereix un Ajuntament que nega els fets de la barbàrie i no els condemna?

L’alcaldia és un ens d’una gran responsabilitat. És del poble i es deu al poble. El bé comú ha de passar per damunt d’interessos partidistes o de consignes de partit. Un alcalde ha de vetllar per tots els ciutadans i ciutadanes amb els quals comparteix el dia a dia, per totes i cadascuna de les sensibilitats. I mai, mai, no ha de fer passar pel davant de la voluntat de la col·lectivitat els interessos d’un partit, o l’interès personal de conservar un lloc en una estructura política.

“NO VOLEM DEIXAR DE CREURE EN ELS VALORS DE LA DEMOCRÀCIA, NI QUE ENS ELS PRENGUIN”

La cultura es basa en el diàleg, en establir ponts d’entesa, en la cordialitat, en l’acollida i la conciliació, tots els valors del que fins ara ens havien dit que era la democràcia. I no volem deixar de creure-hi, no volem que ens els prenguin, no volem que els arrosseguin pel fang.

Les entitats culturals que signem aquesta carta defensem la pau, el diàleg i la democràcia amb majúscules, amb tots els valors que duu implícits, i no aquesta veritat enverinada que molts ens volen vendre.

Escoltem el vent, la remor dels càntics, les rialles de la il·lusió i defensem fins al final el bé preuat de la llibertat dels pobles.

APELLC, ANC, ESCOLA DE LLETRES I ÒMNIUM CULTURAL DEL TARRAGONÈS.