Els dies 7 i 8 de març Badalona va viure unes jornades de reflexió que van donar diferents punts de vista per tal de construir un nou país. Aquesta és la segona edició del congrés Qüestions d’Estat que l’any passat ja va gaudir de molta participació.
 

Quim Torra, vicepresident d’Òmnium i director del Centre Cultural el Born, va obrir la jornada. Ho va fer amb una ponència sobre què cal fer fins arribar el 27 de setembre per tal de no perdre l’impuls i continuar aglutinant el màxim de persones possibles per tal d’aconseguir la plena sobirania per Catalunya.

Joan Iglesias, director del Programa per la definició d’un nou model d’Administració Tributària de Catalunya,  va explicar que, davant la sensació de molta gent de què no tenim la Hisenda Catalana a punt, va explicar que tenim gairebé totes les eines a punt, que només faltaria crear el Banc Central Català quan es pogués fer per llei, i que la gestió és relativament senzilla: en lloc d’ingressar els diners en el compte del Banc d’Espanya, ingressar-los en el del Banc català.

A la tarda de dissabte, es va poder gaudir de la taula rodona formada per Montserrat Tura, Jordi Turull, José Rodríguez (membre de Súmate) i Sebastià Sardiné (portaveu de juristes per la independència). El debat va girar en el COM ha de ser el procés per ser acceptat a nivell internacional. Tura va insistir en què calia, a part de guanyar les plebiscitàries, fer una votació (referèndum) en algun moment. En canvi, altres ponents van defensar que no calia (que les plebiscitàries han estat l’única eina que ens ha deixat el govern espanyol i que, per tant, ja compten com a votació). El problema, per a molts, era en quin punt es considera que les eleccions són guanyades clarament pels independentistes.

Raül Romeva i Carme Colomina van analitzar el Reconeixement Internacional que van protagonitzar va girar sobretot sobre el punt de COM s’ha de fer el procés per ser reconegut després. Els dos ponents van insistir que l’ideal és arribar a un acord amb l’estat espanyol, però si no arriba, la UE buscaria un encaix, com ho ha fet en casos que no estaven tampoc especificats per llei com el de Groenlàndia o el de la reunificació alemanya. També van coincidir a dir que NO hi ha articles concrets que es puguin aplicar en el cas català, que és un cas nou, i que per tant, s’haurà de negociar la solució en el marc de la UE. Van afegir que la UE és pragmàtica, que no ajudarà fins que sigui un fet, però que si la votació és clara, donarà una solució posterior per no deixar sense drets 7 milions de ciutadans que tenen la ciutadania europea.