L’escriptor Vicenç Pagès Jordà va presentar el 26 de març a la llibreria l’Odissea de Vilafranca la seva novel·la Dies de frontera, guanyadora del darrer premi Sant Jordi, en un acte organitzat per la llibreria i Òmnium Cultural Alt Penedès.

Dies de frontera parla de fronteres físiques, i també de fronteres mentals. Tot i així, durant bona part de la creació de l’obra, el títol que Pagès havia pensat era En trànsit, però hi va renunciar, confessa, perquè no agradava a ningú. Un altre aspecte que va remarcar és que es tracta d’un llibre molt periodístic i alhora molt visual. Segons l’autor, però, no és una mirada cinematogràfica, encara que sí que ho és el muntatge.

Amb el detall en la descripció hi té molt a veure que l’autor, que és de l’Empordà, n’hagi recorregut a peu uns quants quilòmetres, sempre amb la llibreta de notes a la mà. Una caminada que el va portar fins als “límits”, on tenen lloc algunes escenes de l’obra, un indret que Pagès defineix com a antiromàntic, amb un carrer que fa de frontera entre França i Espanya i una zona comercial on es poden comprar des de reproduccions de caca, a un euro, fins a milers de cascos de bombers.

No van faltar altres referències empordaneses per descriure el caràcter de l’obra, com l’expressió “tampis” o “tampís”, procedent de la francesa “tant pis” i que s’utilitza per treure transcendència a les coses. Tampoc és gaire transcendent la presència, en un dels capítols, de Déu com a personatge secundari. Un Déu bromista que enllaça amb una idea, de tradició jueva, segons la qual Déu va crear les persones perquè s’avorria: nosaltres som la seva literatura.

Just abans de començar, l’autor deia, en una entrevista a Penedès Televisió, que presentar-se a un premi literari és com comprar un número de loteria. Ell ja n’ha guanyat uns quants, incloent el Sant Joan del 2003 o el Crexells del 2009, però diu que els premis no li condicionen la manera d’escriure, ja que no en depèn per viure. I de fet, Dies de frontera no semblava candidata, a priori, a guanyar cap premi: no hi ha grans personatges, o grans misteris, o fets històrics.

Vicenç Pagès és professor de literatura i li agrada la seva feina. Diu que el dia que es cansi d’escriure ho deixarà: “Cal saber retirar-se a temps”.