Tot just l’endemà d’haver estat escollit president de l’Ateneu Barcelonès, Casassas, resident a Terrassa des de fa quatre anys, ha situat la Mancomunitat en el primer moment de síntesi en què l’acció cultural articulada pel noucentisme aprofita la situació política per concretar-se en un estat regional.

Per avaluar el paper de la Mancomunitat cal entendre, segons Casassas, les característiques del catalanisme com un moviment que, sense renunciar a la política, va desenvolupar-se i créixer a partir de la implicació de la xarxa associativa i al marge dels partits, i amb una doble força: sentiment identitari i acció. Tot plegat en un context en què, arreu d’Europa, les estructures estatals desfeien identitats i anorreaven cultures. És precisament la base associativa la que explica que, fa cent anys i ara mateix, la força del catalanisme radiqui en el compromís col·lectiu i no en el lideratge personal.

La concentració d’una massa crítica suficient, organitzada i amb elements altament especialitzats, fa entendre el paper hegemònic del catalanisme que, a través de la Mancomunitat, oferí un llegat extraordinari: l’articulació territorial de Catalunya, l’elevació del nivell mitjà de treballadors i empresaris, la modernitat en l’ensenyament, la consolidació de la llengua catalana moderna, l’excel·lència en sanitat i beneficència, i la planificació d’una autonomia que va deixar a punt el text que el 1931 va esdevenir l’Estatut de Nuria. En aquest sentit, la Mancomunitat va ser sobretot l’intent de creació d’un societat moderna que situés Catalunya en un nivell mitjà europeu.
 
El proper dimarts 1 d’abril, Joan Rigol, expresident del Parlament, clourà el curs amb una conferència sobre les estructures d’estat, avui.