“Aquí ningú es va sentir al·ludit amb la fi del comunisme”
Josep Playà Montaner

 
“Per a mi, el dilema no és entre dretes i esquerres, sinó entre demòcrates i uns marxistes que mai no van dir res sobre Rússia. Estava molt bé protestar per la guerra del Vietnam, però hi havia un gran silenci sobre allò que passava a l’Europa de l’Est, com si la seva situació fos una fatalitat”, explica Agustí Pons en
una entrevista de Joan Safont de principis del 2024. I aquesta situació i la relació amb els catòlics, especialment en el període de la Guerra Freda, és el que tracta el llibre Catòlics, comunistes i cia. que Pons va presentar en la darrera sessió del Club de Lectura d’Òmnium Eixample.

“Des de la durada del franquisme fins als quadres de Tàpies, tot té a veure amb la Guerra Freda i, en la tesi que exposo, demostro que Catalunya no pot mantenir- se a part de la Guerra Freda”, explica Pons amb convenciment.

L’autor narra que molts intel·lectuals catalans destacats, en nom de l’antifranquisme van prendre partit pel comunisme i van amagar o maquillar la situació real en la Unió Soviètica, especialment les purgues. Una manera de fer sovint per oportunisme o ideologia.

Catòlics, comunistes i cia. és una continuació d’un llibre anterior, Temps indòcils, en el qual Pons va començar a respondre nombroses preguntes plantejades amb la Guerra Freda i denuncia el que considera una impostura de les elits, que van imposar una estètica i una ideologia que no es corresponien amb la seva posició de poder en el sistema cultural.

Són interessants les polèmiques que l’autor rescata, des de la clàssica que va provocar Catalanisme i revolució burgesa fins algunes menys conegudes, com la de Calders quan el van silenciar a Serra d’Or o les que va mantenir María Aurèlia Capmany amb Vázquez Montalbán o el tàndem Castellet/Molas. Tot i que en aquest recorregut històric de la cultura catalana d’aquells anys hi apareixen molts més noms, com els d’Alfonso Comín, Xavier Folch, Manuel Sacristán, Ricard Salvat, Jordi Solé Tura, Antoni Tàpies i Joan Triadú entre els principals.

Referint-se als anys de la Guerra Freda Pons escriu: “En els països de tradició democràtica els partits i les organitzacions comunistes mantenen una influència notable. Com assenyala Hélène Carrère d’Encausse en la seva biografia sobre Lenin, cap utopia —ni el somni de Plató ni el de Thomas More— havia donat peu a l’aparició d’Estats duradors. La utopia comunista, en canvi, va del 1917 al 1991. És clar que, un cop enfonsada, el balanç que presenta és literalment aterrador: quasi cent milions de morts.”

I si no en teniu prou, aquí va un fragment del text que Gorki va escriure a la mort de Lenin i en el que reprodueix un dels diàlegs que havien mantingut. “La nostra generació —li diu Lenin— ha dut a terme una tasca astoradora per la seva importància històrica. La crueltat de la nostra vida, imposada per les circumstàncies, serà compresa i perdonada. Tot serà comprès, tot!”. És la justificació del que s’assenyala en el paràgraf anterior.

Joan Esculies explica al final d’un text dedicat al llibre: “ [Pons] afegeix que durant els anys de la Guerra Freda les paraules que definien els grans conceptes com llibertat, igualtat, revolució o democràcia van quedar desprestigiades perquè uns i altres en van fer un ‘ús bastard’. I, encara que no ho diu, és segur que del concepte d’intel·lectual també. És par això que l’assaig parla de com s’ha conformat el nostre present. Disculpin, aquest llibre l’han de llegir.”