L’autor és una perla, una meravella

Josep Playà Montaner

“L’autor és una perla, una meravella”

Amb aquest entusiasme es manifestava Carme Geronès, la traductora d’Un rastre de violència, de Mark O’Connell, novel·la que va encetar al setembre el Club de Lectura d’Òmnium Eixample de la temporada 2024-2025. En aquest nou inici de les trobades literàries ens va acollir la llibreria Alibri.

Carme Geronès no pot dissimular la seva admiració per la novel·la, que defineix com “una perla de crim real. Molt ben escrita.” I continua: “Quan treballes un autor que és bo, és una meravella. Doneu-me obres de premis Nobel, que són bones i ben escrites.”

La història és aquesta. Mark O’Connell aconsegueix la confiança de Malcolm Macarthur, l’assassí més fascinant de la història d’Irlanda que ja ha passat trenta anys a la presó per dos assassinats i en fa deu que n’ha sortit. Durant deu mesos l’escriptor entra en el cau dels monstre que l’arriba a tractar com un amic. El resultat és una reflexió ètica sobre les relacions entre veritat i ficció, sobre bondat i maldat.

En una entrevista a la revista Núvol, l’autor dona claus per entendre els motius del comportament de Macarthur basats en el fet que, arruïnat després d’anys de gaudir una herència, la perspectiva d’haver de començar a treballar no s’adeia amb la imatge que s’havia fet de si mateix i necessitava obtenir diners com fos, amb un atracament. “Els seus crims haurien de ser interpretats en aquesta clau —explica O’Connell—. Li feia pànic que la ficció que havia erigit al seu voltant s’ensorrés i això el va empènyer a cometre els homicidis. He posat cura en no emprar llenguatge propi de la psicologia o la psicoanàlisi, però podria dir que, en trobar-se sense diners, la personalitat narcisista de Macarthur va patir un cop molt fort. Igualment, la seva forma d’actuar respondria a una autodefensa narcisista.”

Geronès completa el retrat. “Al darrera del protagonista hi ha una mena d’ingenuïtat que, de certa manera, impedeix que l’odiïs. És clar que no és correcte matar però, en el context que es fabrica, el protagonista fins i tot es podria disculpar. En un primer cop d’ull i de certa manera, és clar. Però no es pot perdre de vista que l’assassí és un salvatge. Un salvatge elegant, però salvatge. M’agrada una frase d’O’Connell que retrata perfectament el cas: La veritat és un gènere de la ficció.”

Geronès ens explica la seva llarga experiència com a traductora: més de 300 obres. Molta novel·la negra: Patricia Highsmith d’entrada, moltes obres de la col·lecció La cua de palla… “He fet de tot i encara m’ho passo malament amb un llibre dolent. Fins i tot he fet alguna obra amb dos o tres traductors més per la pressa de l’editorial!”

Per acabar, ens dedicaria i firmaria el llibre?

“I ara! Jo soc la traductora, no l’autora. No ho he fet mai i no començaré!”

Què hi farem.