Oda al Bacallà

Peix auster! Peix ideal! Peix noucentista!
En el pòrtic mateix de la Quaresma
et saluda un gourmet i un humanista
que admira el bé que fas perquè el fas d’esma.
Oh Mut! Oh Bacallà!… Per tu les glòries
de totes les victòries!

No hi ha pas, ni en la Flora ni en la Fauna
tall comparable, en exquisida essència,
a un morro ben molsut en una llauna
amb aquell suquet ros picat d’ardència
o a una penca bullida
amb all i julivert ben amanida.

Jo t’endreço el perfum de mes estrofes
perquè, per mi, ets més bo que les pessetes;
que amb coliflor, amb patates amb mongetes,
amb pèsols amb cigrons o amb escarxofes,
amb tot cases tant bé i tens tal substància
que no pot mesurar-se ta importància.

Tu ets excel·lent de totes les maneres:
esqueixat, i fregit, i a la cassola
i en ma taula frugal tu sol imperes
amb l’esplendent auriola
dels plats millors de les millors cuineres.

Quan a punt de menjar-te el crostó em llesco,
corprès d’admiració em dic de vegades:
¿Què foren sense tu el clàssic romesco,
les sòbries esqueixades,
que són ànima i cos de les fontades?…

Ningú, ningú diria
els mil gustos que tens, tots saborosos,
quan te veiem allà a la Boqueria
entre barrils de grogues arengades
mostrant tes llenques i tos talls carnosos,
quan en remull te posen
les nimfes del mercat arremangades…

Havent-hi bacallà i bacallaneres
no és tan trista la vida com suposen
les fames mentideres
de filòsofs il·lustres,
dels Schopenhauers, Kants i Zaratustres.

¡Glòria al peix inactual, al peix que es troba
en les aigües d’Islàndia i Terranova,
i, pescat i salat, emprèn el viatge
cap a tots els racons del gran formatge!

Tu sustentes igual el ric que el pobre
tu ets l’amic del senyor i del manobre,
i, ara a la viscaína
ara a tall de Provença
no hi ha menú de taula de gent fina
que no s’honori amb ta virtut immensa.

El llagostí, el llenguado, el salmó, el nero,
¿què són al teu costat, si bé es compara?
Un menjar presumit, vianda cara,
peixet “papa-dinero”.

El glosador, oh Bacallà, et venera,
que és part d’Humanitat, i considera:
¡que en seria de nyicris i pipioli,
si el teu fetge gloriós no ens donés l’oli
que ens reconstitueix i ens assegura
la nostra miserable carnadura!

Santiago Rusiñol va néixer a Barcelona el 1861 i va morir el 1931 a Aranjuez. Quan va començar a escriure, tenia vint anys, treballava a l’empresa familiar i ocupava part del seu temps lliure pintant. Fou un artista polifacètic i un dels líders del modernisme a Catalunya. La seva producció pictòrica, amb un miler d’obres, i literària, amb un centenar de títols, a més d’un extens nombre d’articles, el situa com a referent decisiu de l’art, la literatura i les idees estètiques del seu temps.

El 1893 s’instal·là a Sitges el seu estudi, conegut com el Cau Ferrat, per la col·lecció de ferros antics que conté. La vila es convertí en un punt de referència modernista d’artistes, escriptors i músics promogut per Rusiñol, que hi organitza les festes modernistes, en què es conjuminen el teatre, la poesia, la pintura i la música.