“Una història molt quotidiana”

Josep Playà Montaner

“Es tracta d’una història molt quotidiana, en la qual els personatges tenen el seu món, les seves vivències i rivalitats.” Així Maria Barbal, Premi d’Honor el 2021, va presentar Al llac, la seva darrera novel·la, a l’última sessió del Club de Lectura d’Òmnium Eixample.

“L’argument, d’alguna manera, té una part d’experiència o vivència meva, tot i que es cent per cent de creació o ficció. Però la meva experiència hi és important, perquè hi ha elements difícils de descriure si no els has viscut. Passa també amb alguns dels personatges principals.

“La història sorgeix d’un record d’infantesa arrossegat durant anys. Eren els anys 60 i solíem anar en tren amb família i amics al pantà de Sant Antoni. Ens hi quedàvem tot el dia, jugàvem amb l’aigua, com tots els nens, que tenen molta afició a estar en remull. A mesura que vaig anar escrivint em vaig anar interessant per saber més dels personatges. Hi ha aquesta mirada de nena cap als grans, aquell descobriment del món dels adults, algunes coses que no sap què signifiquen. Aleshores l’escriptura comença com un record molt bonic d’aquella excursió i després deriva cap a un fet extraordinari que fa que es desfaci el grup i la protagonista deixi la infantesa de cop.”

L’autora del Pallars ens detalla el perquè dels paràgrafs en cursiva a l’inici de cada capítol: “La Nora, la nena protagonista d’uns 12 anys a l’època dels fets, ens va explicant, 25 anys més tard, la seva experiència de les sortides, especialment de l’última, amb les relacions entre els personatges, els afectes, les discussions, els gelos…” Amplia: “Per una banda, he volgut captar una estona de realitat i, per una altra, la vida interior de cadascú, els lligams que hi ha entre ells i les aproximacions. És com fer una foto o, millor, diverses fotos del grup de personatges que acompleixen aquesta excursió.”

És evident que Al llac la natura hi té un paper important. Ho explica Maria Barbal: “El paisatge té molta importància, perquè d’alguna manera hi dialoguem. Hi ha lectors que em diuen que aquell indret els recorda a un altre lloc, i aquesta és precisament la intenció de la literatura, connectar la ficció amb espais personals propis.”

El paisatge del Pallars, que la novel·lista coneix molt bé: “Crec que l’ experiència és una de les fonts més importants per a l’escriptor, perquè se sent segur. Quan coneixes un paisatge és difícil que t’equivoquis. En canvi, si busques un paisatge que t’és molt llunyà, encara que t’informis, sempre hi ha quelcom que no es veu però que es troba en la vivència. És això el que sovint busquem. Un vehicle que ens és conegut per “captar-hi la vida de la novel·la dels seus personatges.” Cada un d’ells “dubta, somnia, busca el seu lloc en un món interior que m’interessa a l’hora d’escriure.”