La ciutat llunyana

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: – la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Màrius Torres va néixer a Lleida el 30 d’agost de 1910 i va morir a Sant Quirze Safaja, Moianès, el 29 de desembre de 1942. Fou un metge i poeta català, en l’òrbita del simbolisme. La seva producció poètica, amb el títol Poesies, es va publicar pòstumament  a cura del seu amic, l’escriptor i editor Joan Sales. Els temes que hi dominen són la música, l’art en general i la naturalesa, que permeten una reflexió sobre la vida humana, el sentiment i la mort. El 18 de desembre de 1935, amb vint-i-cinc anys, emmalaltí de tuberculosi. El 22 de desembre de 1935 ingressà al sanatori antituberculós de Puig d’Olena, ubicat al terme de Sant Quirze Safaja. Ja no en sortiria mai més, tret d’algun viatge a Barcelona i al Mas Blanc. D’ençà que arriba al sanatori fins a primers de juny de 1936, Torres està en repòs absolut, temps en el qual escriu una vintena de poemes.