La ràbia per sobreviure

Josep Playà Montaner

La ràbia dels personatges per un món que els supera i la crítica a la arrogància humana sobre el poder del llenguatge són els fils conductors d’Unes ganes salvatges de cridar, el llibre de nou relats guanyador del Premi Mercè Rodoreda i que Marc Vintró va presentar a la darrera edició del Club de Lectura d’Òmnium Eixample.

—El tema d’escriure el porto des dels 15 o 16 anys. Al principi era com un hobby que es va anar transformant en una necessitat, una forma d’evasió. Escrivia cosetes molt desordenadament, no d’una manera sistemàtica. En el doctorat, vaig centrar la tesi en el poeta romàntic anglès William Wordsworth, que em va captivar per la seva capacitat per narrar. Una característica que havia d’aprofundir pel meu interès.

Vintró va desgranant el seu recorregut en el camí literari.

—Els últims 20 anys he après a tenir una rutina: escriure tres hores cada dia. D’aquesta manera he anat acumulant idees i escrits. Per altra banda, la meva formació a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès m’ha donat noves eines de treball. A més tenia les crítiques dels companys, que també m’ajudaven a millorar. Vaig tenir la sort de compartir aprenentatge amb la Carlota Gurt, amb la qual vam decidir presentar a concurs algunes relats. Ella em va guanyar el 2019 en el Premi Mercè Rodoreda, que ara he guanyat jo.

I entrem en matèria de la seva obra.

—En Unes ganes salvatges de cridar hi ha nou relats escrits els últims tres anys i que he revisat una i altra vegada d’una manera gairebé obsessiva. Vaig triar d’una vuitantena que en tenia, buscant la màxima varietat de temes i que es trobessin lligats per la ràbia. Tot s’inicia amb un bombardeig de tristesa que no es pot digerir i que acaba transformant-se en ràbia, en ganes de cridar. Tots els meus personatges tenen aquesta ràbia, però també tendresa. Busquen un espai per viure i el troben al bosc, l’esfera que un ha pogut crear-se per poder viure. Tots els personatges van a parar a aquest lloc per viure.

Hi ha també un estil molt directe en les històries…

—Hi ha molta influència del cine. Abans de ser rata de biblioteca, vaig ser rata de videoclub. M’he empassat molt cinema i, és clar, m’ha quedat el seu estil directe i la voluntat de buscar les maneres més senzilles de dir les coses.

L’escriptor repassa amb els assistents a la presentació algunes de les característiques principals dels nou relats del llibre. Aspecte de la trobada que no abordaré per no frustrar la curiositat dels que encara no l’han llegit. En modern, no faré un spoiler. Tot i això sé que recolliré una apreciació de l’autor. “Vaig començar amb el relat més dur. Va ser calculat, tot i que tenia molta por. Però la cosa ha funcionat.”

En cartera?

—Quan em van donar el premi, tenia una novel·la mig escrita. Ja l’he acabat i estic a l’espera de l’opinió de l’editorial. Què serà? Si es publica, serà una cosa diferent. No és optimista, però la meva parella diu que és romàntica…