Acomiadem un nou curs de l’Estoneta a Tortosa
Ja farà tres anys que des d’Atzavara-arrels i Òmnium Terres de l’Ebre ens vam organitzar per començar a fer les trobades de l’Estoneta. Un espai on dones vinculades a Atzavara i dones amb el català com a llengua materna s’han trobat amb la voluntat de compartir la llengua, experiències, cultura i en definitiva, el seu temps.
Tenim el goig de compartir-vos dos textos que resumeixen l’experiència de dues de les voluntàries del curs 2022-2023:
És veritat que com més coneixes a una persona més l’estimes i això és el que ha passat este curs amb les dones marroquines que ens han acompanyat a l’Estoneta. Algunes venen des que vam començar el curs 2020-21. D’altres s’han incorporat més tard. Algunes es coneixien entre elles, d’altres, no. Però no importa, perquè, quan hem estat allí, hem sabut crear entre totes una atmosfera de benestar, de voler ser-hi, d’intercanviar coneixements, de conviure. I ha sorgit esta estimació que deia al començar.
Tant la Lourdes com jo hem intentat programar unes sessions de coneixements bàsics de la llengua que els poguessen ajudar a sentir-se millor on viuen, perquè la llengua ho és tot. I seguint el fil de l’any anterior hem vist que podíem repassar algunes qüestions que ja havíem treballat, però que sempre va bé acabar de consolidar-les. I com que el temps passa volant, ens vam presentar al novembre, i se’ns va ocórrer d’ensenyar-los a fer panellets. L’any anterior havíem treballat les receptes de cuina i elles ens n’havien ensenyat una de marroquina, baghrir, i ara era més fàcil parlar de cuina perquè tenien més pràctica i sabien el que eren els ingredients, les mesures, les quantitats, etc. I va anar bé, i això ens va portar a preparar una sortida al mercat municipal de Tortosa per anar a comprar juntes. Cadascuna d’elles havia d’anar a una parada i comprar el que els havíem dit. Va ser fantàstic. Van comprar peix, carn, pastes i fruita. Després vam fer un esmorzar al mateix bar del mercat on vam acomiadar el trimestre.
El segon trimestre vam començar amb molta empenta. Vam treballar l’orientació per la nostra ciutat. Vam ensenyar-los a moure’s pels carrers, a fixar-se en el nom a les cantonades, en els tipus de vies, etc., tot a través del plànol de Tortosa. Vam acabar fent un joc de pistes pel barri de Ferreries. No teníem cap dubte que al final ens trobaríem al lloc que assenyalava l’última pista, al mig del pont Roig, i faríem la foto de grup de final de trimestre.
L’últim trimestre, l’hem dedicat al tema de la salut. Tant este com els altres temes, els hem orientat a facilitar-los l’accés a tots els serveis que poden necessitar, tant per a elles com per a la seua família. I hem parlat de com els atenen al CAP i quin és el metge o metgessa de capçalera que té cadascuna i el pediatre o pediatra dels fills.
Moltes d’elles ens expliquen que els seus fills i filles parlen entre ells en català i elles tenen ganes d’entendre’ls, però parlen molt de pressa, diuen. I és fantàstic que tinguen tantes ganes de conèixer la llengua, i es nota perquè, si falten, et donen mil explicacions. I este és l’objectiu: que la llengua els obre possibilitats.
Ens atansàvem a la fi de curs i havíem de preparar un treball final. Vam decidir que explicarien un conte als seus fills i filles al casal d’Atzavara. La Júlia ens va oferir el conte de Jordi Cuixart, “Un bosc ple d’amor”. Ens va semblar perfecte i ens vam posar a adaptar-lo una mica. Vam dedicar-hi unes quantes sessions perquè havia de sortir molt bé.
El 7 de juny van explicar el conte als xiquets i xiquetes que es trobaven a la seu d’Atzavara. Nervioses, com no podia ser d’altra manera, però contentes de lluir el fruit dels seus esforços davant d’un auditori amatent a escoltar-les.
El passeig amb el llagut pel riu Ebre va ser el comiat del curs 22-23.
Maria Josepa Altadill
Hola, soc Lurdes. Des que em vaig jubilar, tinc molt temps lliure i en dedico una part a l’ensenyament del català a dones immigrants del Marroc.
Juntament amb una companya i MESTRA dediquem 1,5 h setmanal a millorar i en algun cas a iniciar-les en la nostra llengua.
És un nivell bàsic que les ajuda a relacionar-se amb mestres, metges, ajuntament i altres.
La valoració és positiva. Totes elles volen aprendre, però ens trobem amb diferents nivells entre les més grans que no han estat escolaritzades al seu país i les joves nouvingudes que aprenen aviat.
És una tasca molt agraïda Espero continuar i animo a persones a sumar-s’hi.
Lurdes Machi