Oda a Espanya

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra:
en ’questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a morts els fills,
te satisfeies — d’honres mortals,
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos. —  On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda , alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall va néixer a Barcelona el 1860 i va morir el 1911. Fou poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de segle XIX al XX. Hereu del floralisme i el retoricisme, va defensar l’espontaneïtat i la recerca de la simplicitat fins arribar a desenvolupar la seva ‘teoria de la paraula viva’, que va crear escola. «Oda a Espanya» és un poema seu escrit el 1898 amb motiu dels desastres colonials d’Espanya de finals del segle XIX. Maragall estava força implicat en els cercles intel·lectuals i culturals del moment i, tot i que no tenia cap vinculació política, va fer servir els seus escrits per a denunciar situacions d’injustícia. Maragall va expressar en aquest poema el seu repudi per l’Espanya oficial, una Espanya subdesenvolupada regida per una oligarquia agrària, la qual s’oposava al progrés català originat pel catalanisme polític. En el poema fa al·lusió a la insensibilitat de l’Espanya monàrquica i centralista respecte a les diferents nacionalitats i les seves llengües; critica obertament la visió llorejada i esperpèntica amb que l’imperi espanyol mantenia la seva raó de ser; al·ludeix a la sang inútilment vessada que, més enllà de l’obvietat que suposa, és una doble queixa pel fet que molts dels soldats enviats a Cuba provenien de terres catalanes; i, finalment, acaba el poema amb un clam a la desintegració d’Espanya.