FIL 1

 

SOLSTICI D’ESTIU (Ninou, Marçà)

Del capvespres violeta penja un filet de lluna, l’estiro, s’obre un descosit i comencen a caure les estrelles.

Un estel fugaç, pensa un desig, ràpid: «sargeix l’estrip del cel!» 

Uf…

On són les estrelles caigudes?

Corro cap a l’estany. 

Ja no hi soc a temps, els nenúfars s’han tancat en pondre’s el sol…

Però en queda un d’obert! 

Em llenço a l’aigua abans que replegui el darrer pètal i m’aixeco regalimant amb l’estrella entre els dits, com un fanalet.

Esclata un petard, pujo esverada a la cabana de l’arbre i em tapo les orelles.

On és l’estrella? Sota el gronxador, enredada amb el fil de lluna que he deixat tirat!

Escuro el pot de melmelada de maduixa que amago a la cabana, salto i recullo l’estrella amb el pot. 

La posaré a…

– Clementiiiiiiiina! Vine a menjar coca. Vas xopa i tens sang al llavi! Què portes al pot? Una cuca de llum?

 

DES-INFORMACIÓ (Yolanda, Falset)

Una cuca de llum? Ho semblo? Es diu la dona estrenant el nou vestit.

Està davant del mirall i aviat davant d’un desconegut. 

Es recorda de la llum verda i sobretot del goig de trobar-la a les nits d’estiu, recorda com el seu cos àgil i curiós havia arribat a entendre que eren estels que aterraven a la terra. La dona vol recordar d’on sortia aquella empenta? Com gaudia? 

Ara la dona no recorda cap goig a les nits. Mirant-se de nou al mirall, sent ràbia per tots els coneixements que ha hagut d’adquirir, com ara, ja sap que la llum verda és el reclam de les femelles per atraure un mascle.

Tanca el llum de l’habitació i surt al carrer. Camina àgil amb el nou vestit  i sap on ha d’anar per trobar-lo. 

Abans d’entrar, s’adona que es pot jugar entre el cel i la terra.  

 

TEMPS (Maria, Falset)

Abans d’entrar, s’adona que es pot jugar entre el cel i la terra.

Respira fons i recorda quan es reunien tota la colla d’amics i amigues durant les nits d’estiu al carreró sense sortida per jugar a aquell joc.

Pensa en com li ha anat la vida, somriu, torna a respirar fons i per fi entra.

El temps ens ha fet canviar però, després de 30 anys, torna a veure aquells ulls que la hipnotitzaven…

– Laura? Ets tu? – pregunta sorprès en Martí.

Estupefacta i a la vegada amb un punt de nerviosisme, contesta la Laura.            – Martí?

Després d’una abraçada impulsiva, es miren i recorden totes les nits d’estiu compartides. Mentre estan conversant, unes mans li tapen els ulls.

La Laura es gira i veu la seva estimada amiga Gemma, s’abracen i xerren eufòriques compartint experiències viscudes. Al moment, en Martí agafa la mà de la Gemma. El temps s’atura.

 

LA TROBADA (Elisenda, Bellmunt del Priorat)

El temps s’atura. Ja no miro el rellotge, ara t’escolto a tu per poder-me entendre i entendre’t. Jo i tu som l’únic espai de temps que existeix. Relaxo la tensió que m’havia generat i et torno a mirar els ulls. Estic davant teu en plena consciència.

M’endinso, oberta en un món desconegut però proper. Un bosc de paraules, de silencis de neu, de respiracions que vaig descobrint i em porten cap allò que més desitges: estimar i ser estimada.

Assaboreixo els teus gestos a voltes nerviosos i expressius. El teu rostre atent i ocupat en trobar les articulacions adients al món que em vols compartir. Tot d’una el so suau d’un despertador lent marca el final de la nostra trobada. 

Ens acomiadem amb frases boniques i paraules ben intencionades. Sento una cadira que s’arrossega, un dringar de copes que m’indiquen que el temps del rellotge continua.

 

SENSE TÍTOL (Betsiga, Barcelona)

Sento una cadira que s’arrossega, un dringar de copes que m’indiquen que el temps del rellotge continua.

I em quedo meditant com passa el temps de de pressa, tot i que les agulles del rellotge van tan a poc a poc. La vida, aquesta vida que quan ets una criatura o inclús un adolescent costa tant de passar i sembla que vagi a pas de tortuga, ara sents que va a passos de gegant i veus que un dia o altre s’acabarà.

Però pensem en les coses boniques de la vida: l’amor, l’amistat, …tantes! La llum, el cel amb els seus particulars dissenys dels núvols i el mar, ara quiet com una bassa d’oli, ara grimpant amb la bromera blanca dalt la cresta de l’onada, les muntanyes, sinuoses o empinades cap al cel, blaves quan són lluny i verdes quan són a prop…

Tot és tan bonic quan ets feliç!

Sí, el temps passa de pressa… per això hem de gaudir del present, estimar, riure,  ser feliços i pensar en les hores que estem vivint minut a minut.

 

LAIA (Marina, Els Guiamets)

Minut a minut la Laia es posava més nerviosa, la trucada que esperava no arribava.

Ja li van dir, que trigaria una mica, però la impaciència la devorava.

Era molt el que podia guanyar… o perdre, i això l’angoixava.

Feia molt de temps que no estava tan excitada i nerviosa.

Les conseqüències d’una resposta positiva o negativa significaven el que seria la seva vida a partir del moment en què la truquessin.

Mentre esperava es va preparar una bona copa de vi de Porrera, això la recomfortava i la relaxava.

Mentre pensava i pensava en els canvis que aviat hauria d’assumir i es sentia una mica atrapada dins d’una situació que en realitat ella no havia buscat.

De vegades no pots escollir i això és el que li passava a la Laia…

 

MONTSANT (Jordi Grau, Ascó)

Això és el que li passava a la Laia. El que la tenia aclaparada. Obsedida. Insomne.

El nom li percutia el cervell de feia massa dies. Montsant. La Montsant. La Montsant de la Morera.

Una excursió. La llum d’aquells dos ulls molt a prop del cel. I el sostre de milers d’estels.

Ni ho buscava ni ho volia. Però aquella nit li va esclatar la vida d’urbana barcelonauta cosmopolita.

Anys d’embolicar de viatges el planeta, es vantava d’estar feta a cops de línia aèria, d’aeroport internacional, d’anglès comercial i de resorts turístics. I aquell cap de setmana havia decidit tornar a volar de Sarrià per aterrar a la descoberta d’aquella propera Nova York del Priorat.

Sense saber que hi descobriria la sang de la llicorella. Que l’estremirien aquelles carícies entre pàmpols carnals. Que la gitaria el bes dels cingles… D’això, el llibre del tal Espinàs no en parlava.

 

SENSE TÍTOL (Taís, Porrera)

… D’això, el llibre del tal Espinàs no en parlava.

Però potser sí que gràcies a Lo Priorat a peu de l’Espinàs va triar lo Priorat per perdre’s-hi durant un mes i recórrer aquell camí  quan estava ben perdut. 

Potser sí que gràcies a ell avui es proposava endinsar-se en aquesta nova aventura de deixar-ho tot i guiar-se pel cor. I potser sí que gràcies a ell tornava a tenir ganes de viure, d’iniciar nous projectes i de deixar la ciutat més cosmopolita del món per anar a viure en un poble petit, d’una petita comarca a peu del Montsant.

Renunciar a tot també era un dir, perquè la seva feina li permetia poder treballar perfectament des d’on fos. I la indemnització l’hi havia permès comprar una caseta  amb unes vistes increïbles i arreglar-la al seu gust… I ben bé no renunciava a res ja que la pau i tranquil·litat d’aquell poblet feien que el temps anés més a poc a poc i pogués disfrutar d’aquelles petites coses que havia oblidat: respirar ben fort i gaudir de cada moment.

 

FIL 2

SENSE TÍTOL (Agustí Masip, Falset)

Dia gris, l’horitzó es confon amb la boira espessa, les onades, dèbils, arriben a la platja deserta com volent-la acariciar.

Des de la finestra contemplo aquesta grisor que omple tot l’espai, avui fa un fred que pela, els carrers estan buits i la tristor ho envaeix tot. Estic sol a casa, molt refredat i amb una tos que no para. De cop, inesperadament sento el timbre de casa que em sobresalta. No espero a ningú…

Sense massa esme m’aixeco del balancí, em trec la manta que m’agombolava, camino pel passadís mig adormit en direcció a la porta. Torna a sonar el timbre.

−Ja vinc!  -crido impacient-

Obro la porta dubitativament i veig una persona que no reconec però que ella em saluda com si em conegués de tota la vida…

 

SENSE TÍTOL (Mar Amorós, Pradell de la Teixeta)

Ella em saluda com si em conegués de tota la vida, però passa de llarg. I també el i la que ve darrere.

I jo, sec en aquesta butaca d’un habitacle de 4×3, de parets blanques, terra gris-net-i-reflectant, i cortines per porta, veient com s’esfumen les hores (que ja en són un reguitzell!!!), sense novetats.

Em distrec llegint un llibre i reüllant els aparells i cablejat que envolten el seu llit articulat i aquesta pantalla per on circulen, ràpides i monòtones, sanefes de colors llampants sota la llum d’un fluorescent que ho embolcalla tot.

Al passadís, converses vàries que es barregen amb timbres, corredisses i rialles. Però no apareix cap facultatiu que ens descarregui de la tensió. Oi mama???

I mentre, espero (esperem). O, desespero (desesperem). Quina agonia.

 

SENSE TÍTOL (La Cargol de la Gole, Falset)

Quina agonia fondre’m en la impaciència d’un silenci etern esquitxant l’atenció del qui l’escolta.

Saps mare? L’Alexandre Eleazar avui ens farà una videoconferència des de Moscou per presentar-nos el nou curs de llengües clàssiques.

El meu professor va ser nomenat tzar a Alemanya, va traduir tots els llibres de l’escriptura ibèrica i de l’escriptura cuneïforme de l’antiguitat que guardava la seva família en un lloc secret.

Només pensar en què varen assassinar tota la seva família l’any 1917 per la tinença  d’aquests llibres… se’m posa la pell de gallina.

La seva mare es va salvar, i es va poder escapar on després de massa rebombori es va casar amb el príncep de Síria i tingueren al fill més il·lustre i savi que ha sabut extirpar la careta a la veritable història de la humanitat utilitzant la nostra llengua primigènia, l’elengoa.

 

SENSE TÍTOL (Josep Llurba Guiu, Ulldemolins)

Elengoa, “llengua celestial”. 

Enriquidora la videoconferència d’Alexandre. 

Interessant saber idiomes per comunicar-se. Però  és indispensable contactar amb un mateix. 

Rebem més estímuls en un dia que abans en tota la vida. Si actualment rebem uns 70.000 estímuls diaris, essent un 80 % visuals, és molt aconsellable fer meditació per connectar-se a un mateix i viure aquesta sensació de pau, plenitud i connexió amb l’univers. 

Això està avalat per la persona considerada més feliç del món: Matthieu Ricar, doctor en biologia molecular, monjo budista; pel Dr. Manuel Sans, metge cirurgià  que connecta la física quàntica amb la psicologia i l’espiritualitat, i d’altres. 

Per aquest motiu em vaig posar a meditar, mentre al Priorat començaven a caure flocs de neu essent el deliri dels joves i de la mirada plàcida dels grans a través dels vidres entelats, desitjant que amarés la terra i fes vessar els pantans per poder pal·liar l’extrema sequera. 

 

SENSE TÍTOL (Praxedes, El Molar)

L’extrema sequera que eixuga la terra fins a límits insospitables tal com  diu aquella cançó d’en Serrat “ …estan matant la terra…” també corseca els cors i es converteix en enveja, rancúnia, odis,… ironia de la vida, ens passem els dies veient com cauen per falta d’aigua les fulles dels arbres, els fruits no creixen, s’assequen els rierols perquè no arriba l’aigua de les muntanyes i per tant no n’envia cap al mar, ja no brollen les fonts ni es reguen tots els petits horts que alimenten durant l’estiu cos i ànima, els calorosos dies d’estiu.

I en la nostra inconsciència som incapaços de veure que en la nostra vida quotidiana també  es va morint tot allò que se suposa que ens distingeix com a humans, els sentiments: l’amor, l’amistat i l’empatia… i som incapaços de revertir aquesta situació donant petons, abraçades, carícies, complicitats, somriures i dolces paraules.

 

SENSE TÍTOL (Cèlia, Pradell)

Som incapaços de revertir aquesta situació donant petons, abraçades, carícies, complicitats, somriures i dolces paraules… perquè ja no els rebràs, no és el conte de la Bella Dorment o l’Englantina, només resta el forat que has deixat.

El silenci ha fet una imprimació subtil en tots els teus objectes que ja són els nostres, en l’ànima de la casa, en les raconades dels carrers tant les ombrívoles a l’estiu com les solellades a l’hivern, i també en els nostres cors obligats a continuar bategant.

Les busques del temps s’alenteixen i cal reposar, em torno permeable i em fa mal. Totes les cuirasses teixides durant anys que són les que ens sostenen s’esmicolen de cop, i malgrat tot, enlloc de deixar la carn viva exposada a les inclemències, em sento més lliure, més salvatge i més arrelada que mai.

 

SENSE TÍTOL (Pentasilea, Tarragona)

La tieta era a l’hospital i tot el silenci d’anys, ara, ens queia al damunt, no sabíem com afrontar aquella malaltia criminal: ni ella, ni nosaltres.

Arribar a la fi carregats de silencis ens demanava, a tots, mirar enrere. Era molt difícil envoltats com estàvem de dolor i olors a mort.

Un hospital on anar a morir no deixa gaire temps per pensar en altra cosa que en el poc temps que ens queda. No és com a les pel·lícules, la gent no es dedica a posar-se de cara al passat i fer les paus; tot al contrari, ens desesperem i desesperem als que ens envolten.

 

L’HERMÍNIA (Lídia de Mena, Falset)

Ens desesperem i desesperem els que ens envolten amb una teranyina protectora teixida d’amor, mentre ens revoltem exercint el nostre dret a delirar penjats del fil de la xarxa virtual de les emocions i percepcions on vivim atrapades. 

L’Hermínia no podia recordar com havia arribat fins allà on era; en aquell punt i moment de no retorn on la ira ho omple tot, on la teranyina s’ha esquinçat i deambulem sense rumb a anys llum de la  nostra situació i condició.

Ben pensat potser era millor que no  ho pugues recordar, doncs el dolor  que provoca el descobriment de la pròpia misèria supera cap altre dolor universal.

I és que avui l’Hermínia, la meva germaneta de 6 anys,  s’havia enfadat de veritat perquè no podia volar!!!