En aixecar-se la sessió van esclatar les típiques converses informals que sempre sorgeixen al final de les reunions. «Hola, què tal? Bé, i vosaltres?» Un baló d’oxigen després d’una reunió sabatina, monologada i rutinària, buida de contingut. Era el primer cop que em convocaven com a president de la delegació de l’Òmnium de Mataró, però n’hi va haver prou per comprovar que allò que passava al carrer Montcada de Barcelona no tenia res a veure amb la feina que fèiem en el dia a dia des del soterrani del carrer Argentona de Mataró. Aquella reunió anual de les delegacions territorials tenia un ordre del dia tancat sense cap punt relatiu a res que s’esdevingués més enllà del Palau Dalmases, com si les delegacions fóssim satèl·lits sense vida pròpia. En realitat, els prohoms que dirigien l’entitat desconeixien l’empenta de les delegacions, però semblava que més enllà de la curiositat els era ben bé igual. El resum d’aquella reunió reflecteix la filosofia que inspirava el tarannà d’una cosa caduca que en cercles propers ja es coneixia com el Mòmium. El president Josep Millàs havia despatxat l’ordre del dia per cobrir l’expedient amb les delegacions, de tal manera que l’interès veritable d’aquella reunió va arribar justament en el moment de l’hola què tal.

«Creus que la reunió ha anat bé o penses com jo?» —vaig etzibar a Lluís Casellas, president d’Osona. Buf, se’l veia entre molest i desinflat. Joan Badia, del Bages, i Josep Maria Forné, del Segrià, se’ns van afegir a la conversa amb ànim similar. No ens coneixíem de res, però durant la reunió havíem creuat mirades de complicitat i, sense dir-nos-ho, ja ens havíem ubicat en un embrionari sector crític. Ho vam tenir clar de seguida: ens hem de veure, hem de parlar. A partir d’aquell moment, vam iniciar un seguit de trobades a Mataró, Vic, Manresa, Barcelona… per contrastar punts de vista i opinions entre nosaltres i amb persones externes a l’entitat. Però també per crear missatge, sacsejar estructures aluminoses i embastar una alternativa. La sintonia era gairebé total i el juny de 2000 la Xarxa d’Òmnium Cultural arrencava amb empenta.

Aquestes intencions legítimes d’administrar a l’entitat una injecció energètica i modernitzadora serien ben acollides en una entitat formalment democràtica. Però a l’hora de la veritat temíem el biaix indissimulat de l’Òmnium oficial i guardià de les essències pàtries i d’una junta central majoritàriament arraïmada a l’entorn d’un alfil molt personalista. Per tant, vam acordar que procediríem amb cautela per evitar entrebancs innecessaris i procurar que l’empresa arribés a bon port.

Van passar uns mesos fins que vaig fer avinent la novetat de la XOC a la junta de Mataró. La pluralitat interna local requeria, a parer meu, no causar la incomoditat de ningú. Però també una dosi de prudència per no comprometre un projecte encara incipient i feble. La junta de Mataró tenia un tarannà dinàmic i renovador, la qual cosa es reflectia en la seva composició. Allò que aglutinava Mataró era la voluntat d’intensificar, en la mesura de les possibilitats, la presència de la catalanitat arreu on poguéssim arribar. Entre moltes altres coses, liderant la commemoració unitària de l’Onze de Setembre (cada any amb més entitats adherides); oferint les classes de català de tota la vida, però també de noves per a dones magribines al barri de Rocafonda; organitzant cicles de conferències o actes institucionals a l’Ajuntament; concedint la Distinció anual d’entitats i persones o publicant el butlletí Òmnium dirigit i redactat per un grup de joves molt potent, a més de la longeva convocatòria anual del Concurs Literari per a Escolars-Memorial Joaquim Casas. Aquest consens era molt valuós. Un cop compartida la notícia, la junta es va reforçar internament i el suport al projecte de la XOC va créixer. En canvi, alguns socis es van posicionar a favor de la candidatura continuista perquè creien, erròniament, que la XOC tenia una deriva partidista.

Cada dos anys Òmnium Cultural renovava la meitat de la Junta central, i el març de 2002 hi havia el plat fort: la presidència. Per tant, calia treballar de valent per guanyar el 50% de la Junta en el primer embat electoral. I l’altra meitat dos anys després. Però l’objectiu no era pas arravatar per què sí la presidència a Millàs, sinó transformar radicalment una entitat embalsamada, que funcionava per inèrcia, però sense esma. L’Òmnium havia nascut el 1961, en plena dictadura franquista, amb uns objectius claríssims, uns mitjans precaris i unes circumstàncies molt adverses. Al cap de quaranta anys, la Nit de Santa Llúcia i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes s’havien consolidat com dos gegants indiscutibles del catalanisme cultural. També hi hagué algunes campanyes exitoses com la de Freedom for Catalonia. Però, una entitat de 17.000 socis no es podia refugiar en una nostàlgia estèril. Calia exigir-li un compromís més consistent amb el país, amb la llengua i amb la cultura.

La XOC reclamava a l’entitat el lideratge cultural als Països Catalans i una aposta decidida per l’exercici de l’autodeterminació. Però també incloïa una relació exhaustiva de posicionaments respecte a la llengua, als valors, a la nova ciutadania, a les indústries culturals i als drets nacionals, així com de noves mesures d’organització interna de l’entitat. Això, que avui sembla obvi, fa vint anys no ho era tant. Amb el temps, catorze de les setze delegacions territorials (totes excepte Terrassa i Sabadell) es van anar incorporant a la XOC. Eren delegacions d’Òmnium que consideraven imprescindible un compromís amb l’entorn cultural i social immediat i una cohesió interna de l’entitat basada en principis democràtics. També s’hi incorporaren persones a títol individual, com Carme Forcadell, de la junta de Sabadell.

El gruix de les propostes de la XOC es va sintetizar en un programa electoral sota l’epígraf Per un Òmnium Cultural del segle XXI. I en la candidatura Òmnium 21 que, entre altres coses, considerava «necessària una actualització dels criteris que han de regir les accions de l’entitat d’ara endavant. Cal arribar a més gent… ampliar la base social d’Òmnium Cultural, i que aquesta assoleixi un perfil més actiu i participatiu, recollint la pluralitat del catalanisme cultural. Cal desenvolupar noves estratègies d’aprofitament de recursos, d’organització, de participació i de mobilització social». És una bona notícia poder dir, vint anys després, que avui aquests reptes són ja actius indiscutibles d’una entitat vivificada o, fins i tot, reinventada.

Òmnium 21 també es proposava «respondre adequadament als reptes d’un món cada vegada més globalitzat (…), d’uns moviments de població cada vegada més importants i que interpel·len la nostra capacitat d’integració i enriquiment mutu, d’una construcció institucional europea on la realitat catalana ha de tenir el lloc que li pertoca per la seva personalitat nacional.» Òbviament, a diferència del que dèiem en el paràgraf anterior, en això, i també en altres camps, encara queda molta feina per fer.

Encapçalada per Jordi Porta, la candidatura d’Òmnium 21 es va presentar a les eleccions de 2002 amb el suport públic no solament de les delegacions territorials, sinó també de l’Associació Catalana de Professionals (entitat d’una gran força organitzativa derivada del Bloc d’Estudiants Independentistes), de la Plataforma per la Llengua, de l’Opinió Catalana i d’un gran nombre d’intel·lectuals i personalitats del catalanisme cultural i polític representants d’un amplíssim ventall ideològic, com Josep Benet, Joan B. Culla, Joaquim Arenas, Magda Oranich, Fèlix Martí, Isidor Marí, Ignasi Riera, Muriel Casals, Francesc Ferrer i Gironès, Jordi Sánchez, Salvador Cardús, Carles Campuzano, Pilar Rahola, Josep-Lluís Carod-Rovira, Pep Castells, Roger Buch, Jordi Xuclà, Jaume Bosch o Miquel Sellarès.

Les eleccions van ser massa difícils, per dir-ho suaument. Massa difícils per a una entitat que s’erigia com a referència nacional, però que a l’hora de la veritat estava massa escorada ideològicament. «He aturat una bala que anava contra Jordi Pujol», declarava Millàs, mentre Jordi Porta deia: «Hem hagut de parar els peus a Esquerra». Heus ací qui veia clara la necessitat de desvincular l’Òmnium de les derives partidistes i qui no. I així ho recullen les hemeroteques. A la XOC en cap moment mai ningú no va preguntar a ningú altre quina sensibilitat política tenia. Perquè no era cap dèria conspirativa de quatre exaltats, sinó una proposta transversal i oberta, catalanista i sobiranista, però sobretot inclusiva i plural. Per això va reeixir. O, més ben dit, per sort va reeixir.

La victòria de l’Òmnium 21 va ser incontestable al març en primera volta —tot i la tupinada de la candidatura sortint: 1.500 vots delegats al president— i va ser abassegadora en segona volta el novembre del mateix any. «Com és que Jordi Porta té tants joves?», es preguntava el prohom històric i candidat oficial Josep Espar Ticó. «No s’equivoqui, senyor Espar —li responíem—: som els joves els qui tenim a Jordi Porta». Heus ací la fractura generacional i la dicotomia personalisme/democràcia. Dues visions antagòniques sobre el que havia de ser una entitat de referència de la societat civil de la Catalunya actual.

Per tots els fets esdevinguts durant els darrers vint anys, podem comprovar que afortunadament l’Òmnium ja no és el que era, i que el seu esperit actual s’assembla molt més a l’esperit dels seus fundadors de 1961 que no pas el fòssil arravatat a la vella guàrdia de l’establishment catalanesc. Ho avalen el creixement exponencial de la base social de l’entitat fins als 185.000 socis i les mobilitzacions populars pacífiques i democràtiques més grans de l’Europa contemporània: de la manifestació del 2010 contra la sentència de l’Estatut al referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre de 2017, passant per tots els Onze de Setembre entre aquests anys. Ho avala també un compromís imbatible amb els drets nacionals i civils de tots els catalans. Avui l’Òmnium no només no està alineat políticament, sinó que aglutina els partits sota uns principis i denominadors comuns i unes lluites compartides. L’Òmnium lidera i catalitza tots els esforços presents per l’amnistia i l’autodeterminació; amb respecte per les opcions partidistes, però amb una imparcialitat modèlica i respectada.

L’any 2002 l’Òmnium va entrar al segle XXI de la mà de la XOC i de l’Òmnium 21. Avui l’Òmnium ja no és una entitat nostàlgica i esmorteïda, sinó un referent nacional vivíssim, un ariet destacat en la construcció nacional: Llengua, Cultura, País. Si no fos així, els foscos poders d’un Estat sinistre, corrupte i escleròtic —és a dir, un Estat desacomplexadament neofranquista— no haurien tingut el seu president, Jordi Cuixart, un home compromès i pacifista, tancat il·legalment a la presó durant gairebé quatre anys. Ves per on, allò que el franquisme no es va atrevir a fer, ho ha fet aquesta democràcia plena, exemplar i constitucional del règim del 78. En conseqüència, com que de més verdes en maduren, persistirem. Donec perficiam.

Llarga vida a l’Òmnium i visca Catalunya lliure!

Toni Civit Rey

President d’Òmnium Mataró (1999-2002), membre de la XOC i candidat d’Òmnium 21