“La mort és essencial en la novel·la”

Josep Playà Montaner

Víctor García Tur i la seva obra L’aigua que vols van cloure les sessions de la temporada del Club de Lectura d’Òmnium Eixample d’aquest 2021. Ronda Barcelona, per primera vegada, va acollir la tradicional trobada de lectors i autor per debatre, aclarir o pontificar sobre l’obra en qüestió. Val a dir que aquesta vegada ens enfrontàvem a un llibre extens i complex que, ja abans de començar el debat, havia quedat clar que havia agradat.

D’entrada, el novel·lista va deixar ben establert el nus de l’obra: “La mort és essencial en la novel·la i hi plana des del principi.” I per acabar de resumir el gran embolcall de la narració rebla: “El llac [És L’aigua que vols, diem nosaltres] també és bàsic.” I amb aquestes dues premisses tenim l’escenari llest per a la representació d’una obra teatral amb un final dramàtic.

De què va la història? En resum, podem dir que és una reflexió sobre la família, la memòria, la mort, la llengua i la identitat a través d’un grup de germans que, amb les respectives parelles i fills, s’apleguen a la casa del llac per festejar els 76 anys de la mare. La història s’ambienta a la província canadenca del Quebec poc abans del segon referèndum per a la independència de 1995. Per tant, són obvis els nombrosos ullets a la situació catalana i espanyola. Un dels protagonistes assegura fent referència al Canadà (“El nostre país de merda”, diu): “Z està per damunt del capital i sap, si li convé, quedar-se al darrera d’un govern comunista o el que sigui qui ocupi el poder en aquell moment, Z sap que és qüestió de temps que un govern autènticament reformista caigui pel seu propi pes, Z són unes quantes famílies que ens han manat des del temps dels faraons…”Les similituds són clares.

Podria dir-se, com ja he avançat, que és una novel·la teatral perquè és molt dialogada, tot i que els personatges no saben acabar unes converses que, per tant, són intranscendents. Per què? Perquè els fa por parlar seriosament i de veritat i esquiven els temes conflictius. En aquest sentit és molt interessant i divertida la trobada natatòria de les tres germanes en el llac per organitzar un gabinet de crisi i que, finalment, no serveix per a gaire res perquè cap d’elles gosa aprofundir en les qüestions que es plantegen. S’esquiven els temes, tot i que la política sempre reapareix, atesa la proximitat del referèndum. Pràcticament només hi ha una qüestió en què hi ha acord entre les tres germanes: la malfiança i la malvolença envers la cunyada Morgane, parella del germà, el reietó de la mare i de tota la família, que protegeixen fins al punt de muntar-li un negoci. “Hòstia puta, és belga” diu la Laura quan s’assabenta de qui és la futura cunyada, “una barrufeta de pell blavosa”. Bèlgica és un altre escenari de conflicte identitari i lingüístic.
L’os i les oques són presents també en diferents circumstàncies. I les fades i els follets. I la boira del llac. Personatges que es mouen al voltant de la trama i que en marquen algun capítol.

En definitiva, una obra complexa, que cal llegir amb atenció però que al final aplega tots els tics que ens acompanyen en la vida i embasta una narració interessant i molt ben desenvolupada en un petit espai de tres únics dies.

Si et vas perdre la sessió del club de lectura, pots veure-la al canal de YouTube d’Òmnium Eixample.