Tics poètics: “La puça”, d’Enric Larreula

Actualitat

La puça

Una puça que saltava

una cosa de no dir,

quan als matins es llevava,

i després de fer un pipí,

a la feina se n’anava,

que era a una hora de camí.

 

Però tot i que saltava

no hi anava mai a peu,

que cada matí agafava

el gos de les vuit i deu.

Enric Larreula va néixer a Barcelona el 1941. Fill de família obrera, als catorze anys va començar a treballar en una fàbrica i a estudiar de nit fins a obtenir una Mestria Industrial. Als divuit anys, Larreula va deixar la seva feina per dedicar-se a dibuixar historietes d’aventures, de guerra, d’indis i cowboys, fins que un problema de visió el va reconvertir en venedor de llibres a domicili, al mateix temps que participava en el moviment de la Nova Cançó. A finals dels seixanta va acceptar la petició d’Òmnium Cultural de fer classes de català en una escola d’un barri marginal de Barcelona, en aquella època en què ensenyar la llengua catalana encara estava prohibit. Profundament impressionat pels successos, i ja amb trenta-cinc anys, va iniciar els seus estudis a la universitat fins que es llicencià en Filologia Catalana i, durant més de vint anys, a la Universitat Autònoma de Barcelona, es dedicà a la docència dels futurs mestres que ensenyarien la llengua catalana a les escoles.

L’any 1981, va començar a publicar la que acabaria essent una de les produccions més importants de narrativa infantil i juvenil en llengua catalana, amb títols com Marduix (1983), premi Crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil del 1984, la sèrie de novel·les d’aventures Ala de Corb, il·lustrada per Jordi Vila Delclòs, Les memòries de la Bruixa Avorrida (1986), Em dic Paco (1991), Contes per a un món millor (1992), que va obtenir el premi Lola Anglada del 1991, Terres verges (1997), o El tresor dels jueus (2012).

Simultàniament va publicar poesia, teatre, assaig, narrativa curta i narrativa satírica, amb títols com La propina (1990), o La dutxa (2000), ambdós guardonats amb el premi Pere Quart d’humor i sàtira del 1990 i del 2000 respectivament; o Dolor de llengua (2002), un assaig on l’autor repassa la precària situació de la llengua catalana de llavors. Ha estat traduït a diversos idiomes.

L’any 2002 va ser distingit amb el Premi d’Honor Jaume I i l’any 2018 amb el Premi Nacional Joan Coromines.