En la commemoració del primer centenari del naixement de Mercè Rodoreda, el professor Abraham Mohino va reivindicar precisament la seva poesia, a la qual es va dedicar de manera molt intensa durant cinc o sis anys de la seva vida. Aquesta és una obra d’exili, encoratjada per Josep Carner, de gran qualitat, però que Rodoreda va abandonar en disposar de més temps i estabilitat per dedicar-se en cos i ànima a la novel·la. Mohino va fer una complexa feina d’edició de la poesia de Mercè Rodoreda (Agonia de llum, 2002), ja que és una obra que la pròpia autora va deixar desatesa. Malgrat això, la seva és una poesia profunda, culta, amb moltíssimes referències literàries. Concretament, els sonets de “Món d’Ulisses” són, en paraules de Mohino, “una de les respostes més belles de l’exili català”, comparables al Nabí, de Carner, o a les Elegies de Bierville, de Carles Riba. En aquells moments que tot s’ensorra, els poetes catalans s’aferren a bases culturals sòlides: la Bíblia, en el cas de Carner, o l’Odissea, en el cas de Rodoreda. En els poemes de “Món d’Ulisses”, Rodoreda dóna veu als sense veu, als personatges sense història: a criatures, a discapacitats, a dones o a morts. Precisament és un personatge de l’Odissea qui diu les paraules que serveixen de títol a la conferència del passat 2 de desembre: “l’aventura difícil d’ésser humans”.