Relat i realitat

“El meu estil em costa de definir. Tinc un punt juganer, d’enfant terrible. A vegades m’agrada parlar de coses frívoles i escric millor quan parlo de coses actuals. Paral·lelament, m’agrada molt la fantasia, perquè la realitat és molt avorrida. Per això m’agrada Woody Allen”

“Parlo molt de sexe i de l’”ànima de les coses”, que deia Segarra.

“M’agrada més escriure que no pas llegir. M’agrada més anar al gimnàs que veure jugar a futbol”

“Defenso els premis, perquè jo vaig començar presentant-me a l’Enric Valor de València, que no vaig guanyar, però el jurat va considerar que la novel·la era prou bona per a recomanar-la”

“Des de molt petit tinc un acte d’amor per a la llengua.”·

Així, de cop, Jordi Cabré ens va deixar aquest conjunt de principis quan la xerrada havia arribat gairebé al seu final. El seu llibre, Digues un desig, havia estat al centre del debat del darrer Club de Lectura, el passat 17 d’octubre, organitzat per Òmnium Eixample a la llibreria Documenta.

He de dir que, en plena setmana de variades manifestacions de protesta per la sentència del Procés, els que ens vam reunir a la llibreria per escoltar Jordi Cabré no vam sortir gens decebuts i ben oblidats del que en aquells moments succeïa als carrers. L’escriptor ens va obsequiar amb bones directrius per contextualitzar el seu llibre i amb divertides explicacions -algunes boutades- sobre l’enginyosa trama.

“Jo diria que, en general, la novel·la ja comença bé: passa al 2026 amb la Sagrada Família finalitzada, amb la independència en marxa i amb canvis de noms als carrers...” ens anima Cabré.

“Com passa sempre a la vida, a la novel·la construeixo un relat que és més important que la realitat. Per exemple, en el judici del Procés hi ha hagut diferents relats: el de l’acusació, el de la defensa i el del jutge, que no pretén ser la realitat i que, de fet, no ho és. Per això nosaltres ens fem sempre un relat (un imaginari) que és diferent del relat que es fa Espanya. Entre tots hem fet un relat que ha fet que ara en Franco no tingui cap carrer”, explica l’autor. I continua: “En el llibre, algú, que no se sap qui és, explica públicament la vida del protagonista en un relat que pot fer molt mal. I el fa. De fet, en el decurs de la novel·la, el protagonista es va empetitint fins arribar a anul·lar-se en el procés per conèixer qui és l’autor d’aquella autobiografia no escrita per l’autobiografiat. Un procés en el qual el protagonista du a terme una recerca d’ell mateix en la doble vessant: la realitat virtual i el relat de l’autobiografia.”

Al llibre, aquesta doble vessant es tradueix en dos tipus diferents de lletra, tot i que, al final, pràcticament es confonen en el procés d’autodestrucció del protagonista. “Parlo d’una persona molt obsessiva i, per tant, quan parlo d’un piano, per exemple, n’ha de dir la marca i el model”

“Però en la novel·la tot és bonic, perquè va del desig. Tot ha de ser bonic: la pintura, la Sagrada Família acabada, Ella… Per això començo amb la primera frase del Gènesi: Al principi, Déu va crear el cel i la terra. El desig diu molt sobre la realitat. Si pregunteu a algú ¿què desitges? coneixereu molt d’aquesta persona, els seus somnis, esperances…”

“I, encara que ho pugui semblar, no és una novel·la feminista”, apunta Jordi Cabré. “A Ella l’he convertit en una aspiració masculina i per això també és cruel. De fet, els conflictes amorosos m’interessen molt, perquè no són com la guerra, la fam… I això a mi em convé.”

Tot plegat amanit de frases divertides i paraules transformades per reflectir una realitat del moment. Per exemple: texans shortíssims, o mentre se li comprimeix dins dels texans tota la plaça de toros de les Arenes, o un pegafantes no correspost, o un Rolex fet d’acer inexorable. Per només citar-ne algunes. “M’agrada jugar amb les paraules”, confessa Cabré.

El joc que presenta el llibre (“no és autobiogràfic, però parla molt de mí”) diverteix i la història agrada. Ja esperem el proper.