Raül Garrigasait va convèncer els participants a la darrera trobada del Club de Lectura que Òmnium va organitzar a la llibreria Alibri. I, potser més important, va fer que la seva novel·la, Els estranys, deixés de banda algunes interpretacions que podien semblar dificultoses per obrir-la absolutament a la llum de la comprensió més absoluta. En certa manera, doncs, podríem dir que Els estranys van deixar de ser-ho.

Les primeres paraules de l’escriptor ho deixen clar: “És un llibre sobre la mirada perplexa d’un estranger que, aterrat al centre de Catalunya sense cap idea preconcebuda, veu com els seus esquemes mentals es van ensorrant. El llibre parla de les ideologies, d’una guerra (la primera carlinada), de la família (el pare del protagonista), de les amistats en temps convulsos (el doctor Foraster), d’incomprensió amb la llengua (la viuda), de la religió, de la política… I tot s’acaba capgirant, o transfigurant, o destarotant.”

I continua: “El llibre em va venir al cap quan estava molt enfeinat amb la tesi doctoral que, naturalment, no podia deixar. Em van anar venint idees que anava guardant al cap.”

Inspiració? Tot queda reflectit en la novel·la. “En primer lloc, Solsona. És la meva vila natal i que, a més, no té gaire producció literària. Però que sí que guarda un record de les guerres carlines. És un món que estimo per raons òbvies. Després heu de tenir en compte que sóc traductor i en aquest camp sempre m’ha interessat la literatura romàntica alemanya. A més, també m’agrada la música i de jove m’hi volia dedicar…” I la música, Beethoven concretament, lligarà els dos personatges principals de la novel·la que es troben a les antípodes l’un de l’altre: el militar Wielemann, un cap quadrat prussià que acudeix a Catalunya per donar suport als carlins i el doctor Foraster, que se’n riu dels carlins, perquè és un científic. Tot i això, té un peu a cada banda que es demostra quan visita un curandero…

Garrigasait gairebé ens palesa que la novel·la va ser com una prolongació de la seva vida, una plasmació de les seves vivències. “No vaig dubtar a adoptar el punt de vista d’un estranger, d’un prussià, per parlar de records, vivències, persones de la meva terra. El tarannà de la gent, els seus conflictes… Tot a través de la mirada estranya d’un estranger, d’un prussià. Per a mi eren molt importants les descripcions sensorials, la manera com Wielemann comença a comprendre la gent, les situacions…”

La guerra. Wielemann es mostra desconcertat per una guerra, la carlina, que es presenta com una lluita entre el passat (Déu, Pàtria, Rei) dels carlins i el present dels liberals, “amb totes les excepcions que es puguin fer”, precisa l’autor, que afegeix: “En aquest tema, la novel·la vol trencar una mica els esquemes més clars. El mateix Wielemann s’adona que tot no és tan clar com havia pensat. A més a més -continua Garrigasait- m’agradava també ensenyar que a les guerres no tot es movia per grans idees solemnes, sinó per aspectes molt més pedestres.” I hi fica personatges reals, com el guerriller Tristany o el carlí comte d’Espanya, “un recurs interessant per reconstruir l’ambient de l’època.”

Garrigasait s’esplaia explicant com va aprofitar les memòries del príncep prussià Lichnowski -que també apareix en el llibre com a inici de tot plegat- per documentar Els estranys, especialment quan explica la seva entrada en una Solsona mig cremada per la guerra. “I ho descriu tan bé -s’entusiasma- que ho vaig aprofitar com a font d’inspiració per a l’inici de la novel·la.” I aquí l’escriptor ens regala una interessant explicació sobre els avatars històrics de l’antic regne de Prússia.

Un món tenebrós? Sí, també el llibre s’impregna d’aquella situació d’una certa irrealitat que comporta la guerra. I la tendresa? També té el seu moment més corprenedor quan Wielemann descobreix certa persona quan es decideix a pujar a les golfes de la casa on ha estat acollit, no per bondat sinó més aviat per la por que els inspira d’entrada aquell militar gros i pèl-roig que els ha caigut no se sap ben bé com.

I acabo aquí, abans de convertir en llum blanca els clarobscurs, els estranys, que el bon lector ha d’anar desxifrant en el decurs de la novel·la.