Com ja havíem fet l’any anterior, en la darrera Assemblea General d’Òmnium Ciutat Vella vam oferir als socis i sòcies, i també al públic interessat en general, una breu conferència sobre un tema d’actualitat.

En aquest febrer de 2019, en el context de l’imminent Judici a la democràcia que està a punt de començar a Madrid, ens va semblar adequat reflexionar sobre el tema de la resistència civil. Així, vam demanar al filòsof Xavier Antich, soci d’Òmnium Ciutat Vella i membre de la Junta Nacional, que ens parlés sobre l’ètica de la resistència.

Xavier Antich va començar enllaçant la resistència com a actitud ètica amb els valors republicans (que va ser el concepte que va desenvolupar ell mateix en l’assemblea de l’any passat). El punt de partida és el mateix concepte de resistir: literalment, ser en un lloc i mantenir-s’hi; és a dir, perseverar, no deixar-se aixafar.

Però per endinsar-nos més a fons en el concepte de la resistència, ens deia Antich, convé que en distingim diversos nivells; i ell en va desglossar cinc.

En primer lloc, la simple resistència passiva, el no abandonar les pròpies posicions, no recular. És la resistència característica de qui ha perdut una batalla. I aquí es tracta sobretot de no cedir més que el que les circumstàncies exigeixen, de no deixar-se imposar el marc del vencedor. Citant Clausewitz, diríem que en aquest estadi, el que es fa és concentrar-se per buscar l’ordre, el valor i la confiança necessaris per mantenir les posicions.

A aquesta resistència bàsica, primària, hi podem oposar una força contrària. Llavors ens trobem ja amb una resistència reactiva, de protesta, que comença a ser articulada.

En el tercer nivell, hi trobem la resistència que es fonamenta en la reflexió, en l’acumulació d’idees i raons per respondre al que ens hàgim d’enfrontar. Aquí comencem ja a acumular bagatge per fer la nostra resposta més sòlida, més ‘resistent’.

Un pas més es troba quan la resistència és activa i resulta en impugnació de les accions del poder. És a dir, no només resistim, sinó que denunciem, impugnem el marc de l’oponent.

I finalment, el darrer estadi de la resistència és el de l’oposició creativa, el de la desobediència civil. Aquí, citant Hanna Arendt, podem dir que ja fem coses que canvien l’escenari, que forcen un nou estat de coses en detriment del marc imposat pel poder.

Com veieu, una reflexió molt acurada que indiscutiblement aporta eines per analitzar la situació actual en què ens trobem.