Els dijous de l’Òmnium recorden Ovidi Montllor
24/11/05 (Redacció ÒC) La tercera sessió del Curs d`activisme lingüístic dedicada a les mesures per defensar els drets lingüístics va fer front al debat sobre el bilingüisme i les bones pràctiques per tal de superar-lo. Segons els ponents a Catalunya es parlen més de 300 llengües, però sols dues tenen un estatus rellevant: el català com a llengua pròpia i el castellà, com a llengua “oficial i impròpia”. Es va defensar que “cal que el català sigui la llengua d`acollida” per als nouvinguts i, per això, es va reclamar que no s`usin prejudicis inconscients en contra del català a l`hora de parlar amb immigrants. Els ponents també van destacar, després de repassar-ne diversos casos, que el bilingüisme és un mite “impulsat pels governants, que volen amagar un conflicte lingüístic, i promocionat per aquells que, curiosament, són monolingües”. Segons es va afirmar, a Catalunya és més adient parlar de conflicte lingüístic entre dues llengües que no gaudeixen ni dels mateixos drets ni de les mateixes projeccions socials.
Amb motiu del desè aniversari de la mort d’Ovidi Montllor, Els dijous de l’Òmnium del passat 3 de novembre van retre homenatge al peculiar cantautor amb la projecció del film Hèctor, l’estigma de la por. La pel·lícula, rodada per Carles Pérez Ferrer l’any 1982 i protagonitzada pel mateix Ovidi. Josep Maria López Llaví, crític de cinema, va presentar la pel·lícula amb un repàs tècnic a la realització i del paper que Montllor hi va jugar. Un cop acabat el film, Núria Cadenas, autora d’un llibre sobre la vida del cantautor, va obrir un interessant debat sobre el film i la vida d’Ovidi. A continuació reproduïm una petita entrevista que vam tenir amb ella moments abans de començar l’acte:
– Què té l’Ovidi que fa que, 10 anys després de la seva mort, es produeixi tot aquest munt d’actes i homenatges?
– Vitalitat, vigència i coherència amb tot allò que feia. Ovidi parlava del seu temps, i el seu temps és el nostre. Encara que hagin passat 10 anys, segueix sent el nostre. La gent que el coneixia, que el va poder escoltar o qui el coneix ara, s’hi sent representada. Però és que, a més, tenim la seva altíssima qualitat. Escoltar Ovidi és adonar-te que es troba en una evolució constant. Treballava perfectament la conjunció de la paraula i la música. I, a més, va cantar amb músics molt bons, entre els quals brilla clarament en Toti Soler.
– Però en els darrers anys va patir d’un silenci molt llarg…
– Bé, aquest també és un dels tòpics falsos que corren. Des de 1980, amb l’arribada de l’anomenada democràcia, no va gravar cap disc. Són 15 anys de silenci, però de silenci obligat. Això no vol dir que no produís, que sí que ho feia. Es tractava d’un silenci imposat. La gent de l’ ‘ara no toca’, les institucions, van decidir que ja no tocava la consciència crítica, la de l’Ovidi. La que sí que havia importat els anys setanta. Tocava gresca i xerinola cantada en castellà, que relegava la cançó a horaris de vergonya en els mitjans de comunicació. I l’Ovidi n’era conscient i ens n’havia alertat: ‘M’aïllaran dient que m’he aïllat’. I fent-lo callar ens han negat la cultura a nosaltres, ens han negat el plaer de poder-lo sentir. Jo hi ha cançons de l’Ovidi que sé que ha escrit però que no he pogut ni podré escoltar mai. I aquesta revifalla de l’Ovidi demostra la seva qualitat i la seva vigència. Es fan actes arreu dels Països Catalans i s’omplen sales per homenatjar-lo.
– I si encara fos amb nosaltres, seguiria fent allò que feia? Cantaria el mateix?
– Segur que continuaria picant pedra, continuaria fent mal. Hi ha gent que encara no li ha perdonat, això, que digués les coses pel seu nom. L’Ovidi era un cop sobre la taula, sí, però també era tendresa. Homenatge a Teresa és una de les cançons més maques que mai s’ha editat. Ara fa un temps un dels membres d’Inadaptats va afirmar que l’Ovidi, avui en dia, seria un punk. Jo no sé què seria però estic segura que seguiria sent l’Ovidi.
– L’Ovidi, però, no sols va destacar en la cançó…
– Ell el que realment volia era comunicar i primer ho va fer amb el teatre. Després va voler dir la seva amb la nova cançó, però als setanta ho va fer també amb el cinema. Moltes de les pel·lícules que va fer eren simplement per menjar, no són gens bones, però n’hi ha algunes que mostren les seves dots, com Hèctor.
En el cinema solia quedar encasellat en el paper de sempre, però en el teatre havia fet de tot, molts registres diferents. I, a més, era un gran deidor de poemes i els deia com ningú. Aquella veu, aquella manera d’enraonar. Encara no he escoltat poemes recitats com ho feia ell. Ja fos Segarra, Papasseit o Estellés, tant se val, tenia un do que el feia un gran comunicador. I és per això que perdura, tenia una gran base sòlida al darrere.