“Un autor que no el coneixia gairebé ningú” assevera al començar la sessió la professora Remei Romanos, que aconseguirà despertar l’interés per aquest autor entre els assistents.
Manuel Baixauli és un autor jove, 54 anys, i és la veu valenciana dins el conjunt d’autors que tractem en aquests Itineraris. Utilitza el llenguatge en la variant valenciana, més fàcil d’entendre que la mallorquina. És també un pintor, un bon pintor. Autor emergent que escriu microcontes, molt curts, també novel·les amb una prosa neta i culta i un llenguatge molt elevat, la idea que hi ha dins és brillant. Els protagonistes dels seus treballs solen ser denominats amb pronoms – jo, tu, ell – o per la feina que fan.

Nat el 1963 a Sueca (València), ciutat que ha donat grans autors, Joan Fuster per exemple, Manuel Baixauli sempre deixa clar que escriu en valencià, no en el català de Barcelona. La seva família era de classe mitjana i als 18 anys va anar a València a estudiar Belles Arts i va començar a pintar coses “extranyes”. Acabada la carrera, treballa com a professor en una escola on ensenya Pintura. Actualment viu també a Sueca.

Home, més aviat, de quedar-se a casa i fer el que li agrada, diu que no és escriptor sinó reescriptor, perquè sí que es passa la vida escrivint però tarda tres anys en fer una obra, ja que la reescriu una i altra vegada. Per ell reescriure és podar el treball per deixar  només allò esssencial, sintetitzant al màxim totes les idees que vol expressar.

L’any 1998 va publicar “Espiral”, un llibre de relats i microrelats que es va anar venent…, després se n’han venut més, d’exemplars. També va publicar la novel·la “L’home manuscrit”, que inicialment es deia “Futur”. Si, com fa ell, corregim moltes vegades un escrit, el primer esborrany és molt diferent de l’obra que és publicada finalment. Al reescriure, realment reescriu la  vida preguntant-se com hauria estat si en els seu moment s’haguéssin pres altres decisions.

Una etapa crítica a la seva vida és quan va sofrir la síndrome de Guillain-Barré, una malaltia que és minoritària i, per tant sense recursos assignats per ser investigada. En 5 dies es va quedar totalment invàlid, l’única cosa que podia fer ra moure els ulls. Es va passar 42 dies a l’hospital. Per fer la rehabilitació, el van enviar a un “hospital de sang” on abans hi havien els leprosos. L’hospital tenia cinc plantes i la cinquena estava deshabitada. Fruit d’aquella experiència va publicar el llibre “La cinquena planta”.

També és autor d’un llibre recopilatori “Ningú no ens espera”, que recull els seus articles publicats al suplement del País Valencià del  diari “El País”.

L’itinerari d’avui acaba amb la descripció de les característiques dels microcontes i la lectura d’alguns escrits per Manuel Baixauli per part de la professora.

El proper mes ens endinsarem en al figura de Pere Calders, imagineu lo interessant de que serà. No hi falteu.