Josep Playà Montaner

Nervis a la Llibreria Alibri mentre, a menys de cinc minuts, centenars de persones, dels milers que seran després, començaven a concentrar-se davant la conselleria d’Economia i als seus voltants per recordar aquell 20 de setembre del 2017, quan l’aparell repressor de l’estat va començar a apuntar amb mala llet l’independentisme pacífic.

Eren gairebé les set de la tarda, l’hora habitual d’inici de les sessions del Club de Lectura d’Òmnium Eixample, i, els que ens havíem aplegat a la llibreria per a l’intercanvi d’impressions sobre les lectures d’estiu fetes ens vam conjurar per escurçar la trobada i poder assistir, ni que fos al final, a la concentració de recordatori d’aquella data funesta per a tanta gent, entre la qual el nostre president, Jordi Cuixart.

Una vegada més, el Club de Lectura es reunia en una situació lluny de la normalitat. Una vegada més, col·locàvem a les cadires centrals de la rotllana dels lectors els llaços grocs, tristos recordatoris del primer any d’una infàmia que encara durava i de la qual ni s’ensumava el final.

Però tenim un programa que, per mantenir una certa normalitat dins l’anormalitat general, calia seguir mentre les circumstàncies ens ho permetessin. I ho vam fer.

Els clàssics són els clàssics i gairebé mai perden pistonada. Els del Club de Lectura ho vam ratificar quan el Joc brut, de Manuel de Pedrolo, es va endur el número u de les preferències estivals. Una bona novel·la per la qual el temps no ha passat (tot i que es va publicar el 1965). Molt ben escrita i ben resolta la gran enganyifa. La narració, estupenda, supleix perfectament els pocs personatges que hi surten. La personalitat radical de Pedrolo surt en la conversa. L’autor es va saber mantenir sempre fidel als seus principis: escriptor en català i independentista.

Empatats al segon lloc de les preferències estivals, cinc llibres. Un altre clàssic, el de contes Trajecte final, també de Pedrolo. Aquí, però, menys unanimitat tot i que reconeixem l’autor com un escriptor avançat al seu temps. Però hi ha hagut persones a les quals no ha agradat, tot reconeixent l’enginy d’algunes de les narracions.

En el segon lloc, també, La llibreria, de Penèlope Fitzgerald, tot i que hi va haver crítiques a la traducció de la novel·la. Però se’n va destacar l’acurada narració dels vicis (molts) i virtuts (menys) dels habitants d’un poblet costaner anglès davant la implantació d’una llibreria.

El que resta del dia, del Nobel de Literatura Kazuo Ishiguro, es va afegir al gran sac del segon lloc. Una bona novel·la sobre l’aristocràcia anglesa i el seu compromís amb la cultura, i la història d’un majordom que renuncia en bona part a la seva pròpia vida per mantenir la tradició d’una servitud portada a les conseqüències més extremes.

Nosaltres a la nit, de Kent Haruf, s’apunta també al segon lloc a través d’una narració, àgil, fluïda i tendra. Una novel·la, des de l’Amèrica profunda, que és un cant a l’amistat i a la sinceritat, més que no pas a l’amor, i una reflexió sobre la vida. Recull una situació molt poc normal, explicada amb senzillesa.

Finalment, el segon lloc es completa amb un altre dels nostres clàssics: Pere Calders, amb el seu Unitats de xoc, autobiogràfic. La Guerra Civil explicada d’una altra manera, sense sang i fetge però mostrant-ne la cruesa de manera circumstancial. Emociona la il·lusió dels nous carrabiners, combatents d’elit, en el seu camí cap al front. Una il·lusió que impregna el llibre abans de caure en la realitat.

Als darrers llocs hem situat Les hores, de Michel Cunningham, un llibre no gens fàcil i complex al qual cal entrar de mica en mica per començar a entendre la Virginia Woolf. El suïcidi i una certa manera d’amistat en són alguns dels components. La novel·la ens remet a Al far, de la mateixa Virginia Woolf, un llibre difícil, que cal seguir amb atenció i on destaquen les reflexions al voltant de disputes familiars i de la vida dels habitants d’una nació en guerra. De fet, la trama és completament secundària.

Finalment tenim Un lloc entre els morts, de Maria Aurèlia Capmany, un llibre definit com a “complicat” per part dels lectors, que destaquen la història “tenebrosa” i els personatges “molt contradictoris”. Però també té defensors entusiastes. Fins i tot hi ha algú que considera que, en un país democràtic (i de parla anglesa), podria ser considerat de culte.

La trobada no va donar per a més. Els nervis per a la veïna concentració estaven a flor de pell i vam sortir com uns esperitats a sumar-nos a la protesta per exigir llibertat per als presos polítics.