L’última sessió del 2017 del Club de Lectura d’Òmnium va ser un magnífic exercici del marxar, el quedar-se i l’anar i tornar que Vicenç Villatoro va plantificar i desenvolupar magistralment en la discussió del seu llibre El retorn dels Bassat. Tot plegat davant una afortunada i molt fidel audiència que s’havia congregat a la llibreria Alibri en un dia políticament i emocionalment gris, tirant a negre.
 

De fet, l’Anna Maria Roig, la nova reponsable del Club de Lectura en substitució de la ja enyorada Virgínia Fernàndez, es va encarregar de l’oració fúnebre d’entrada en record del jefe Jordi Cuixart i de Jordi Sánchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, mantinguts a la presó per una aplicació discutible i molt venjativa de l’article 155.
 

Per tant, aquesta darrera sessió de l’any s’encetava d’una manera poc habitual. Primer, perquè per segon Club de Lectura consecutiu el nostre president continuava a la presó. Segon, perquè per primera vegada fèiem una sessió en dilluns en lloc del dijous habitual. Tercer, perquè aquesta vegada el protagonista no era una novel·la ni un llibre de versos sinó un llibre d’història familiar. Quart, perquè aquesta vegada el Club de Lectura no el presentava la Virgínia sinó l’Anna Maria. I cinquè, perquè cap d’elles dues va fer la presentació real i se’n va encarregar qui firma aquestes línies.
 

Perquè va anar així? Bàsicament perquè amb en Vicenç Villatoro ens uneix una coneixença anterior al 1993, quan va ser designat nou director de l’AVUI, diari on jo treballava. Secundàriament perquè em feia especial il·lusió presentar El retorn dels Bassat.
 

A partir d’aquí, Vicenç Villatoro va agafar la paraula (“Puc deixar anar el meu rotllo?”) i ens va deixar garratibats i embadalits amb un discurs sobre el perquè del llibre en el context del marxar, quedar-se i anar-i-tornar, la trilogia que engloba els seus últims treballs.
 

“Per què l’he escrit?” es pregunta l’escriptor. I contesta: “Els escriptors ens hem volgut relacionar amb la nostra vida, amb l’entorn de la nostra vida. M’interessen les històries familiars. I en aquest context hi ha dos temes centrals que em servien per posar-me a treballar. Un és l’anar-se. Per què la gent se’n va. Cal tenir en compte que marxar és una cosa extraordinàriament dramàtica, però que han afrontat milions de persones a tot el món. I en el mateix nivell, gairebé tant fort, és quedar-se. I al mig trobem els que tornen.”
 

Villatoro posa com exemple d’aquesta inquietud la primera frase de la seva primera novel·la d’èxit L’Evangeli gris: “I si marxessis?”.
 

“Després hi ha un segon tema: qui som?”. I explica: “Jo em dic Villatoro, un cognom que ve de Còrdova, però crec que sóc la catalanitat amb potes: l’AVUI, soci d’Òmnium, CDC… Quan vaig a Castro del Rio, el poble del meu avi i del meu pare sento que hi tinc una arrel, no és com si anés a Pernambuco. Però jo sóc d’aquí, de Catalunya.”
 

Aquesta dualitat la reflexa en els seus darrers llibres. Els que marxen, relacionat amb la sang, explicat a Un home que se’n va, sobre el seu avi de Castro del Rio, que el 1950 decideix venir a Catalunya amb la família. Els que es queden, relacionat amb la terra, que reflexa en el tercer llibre familiar que té entre mans sobre l’avi matern Artur Lamolla, nascut i mort a Canet de Mar, i la resta de família de la mare. I els que tornen, relacionat amb el pes de la cultura, explicat a El retorn dels Bassat i els jueus sefardites expulsats pels Reis Catòlics el 1492 i que en part tornen a la Península Ibèrica el segle XX.
 

Vicenç Villatoro explica que el seu interès per la família de Lluís Bassat es va gestar en el casament de l’escriptor Joan Barril, quan dalt d’una golondrina que passejava pel port de Barcelona es va trobar accidentalment assegut al costat de Lluís Bassat. I aquest li va esbossar la història familiar. “Trobar Bassat en un casament és com trobar Marilyn Monroe al metro”, afirma amb contundència Villatoro. “Per mi, el món dels Bassat és el món de la cultura, d’Albert Coen i d’Elias Canetti”, parents del publicista.
 

“Parlar de la família és complicat, perquè quan excaves a vegades trobes que el familiar no és tant net com semblava, t’havia fet creure o t’havien fet creure”. I Villatoro s’explaia amb una anècdota del seu avi andalús al Castro del Rio de l’esclat de la Guerra Civil. I continua: “Un segon problema en les històries familiars és que no hi solen haver papers i aleshores et trobes que fins i tot les fotografies et menteixen. Tot plegat menteix una mica.”
 

“Però a diferència d’un llibre d’història, els llibres familiars tenen com a valor afegit que l’escriptor es pot fixar en coses rellevants que l’historiador trobaria anecdòtiques. En aquest sentit, el 1941 a en LluÍs Bassat li posen el nom de Lluís en lloc del que li tocaria per tradició, Samuel. Però aquell any, amb un franquisme recén instal·lat i un nazisme en auge, Lluís Bassat no estranya a ningú, no fa pensar en un jueu… És l’instint de supervivència i l’anècdota que l’historiador no recolliria.”
 

I Villatoro explica sobre el llibre. “Retrata un món jueu que ja no existeix. Ara, el món jueu és Israel o Woody Allen. Jo volia retratar un món jueu molt culte, desaparegut amb l’Holocaust, amb l’assimilació als Estats Units i amb Israel”.
 

El ladino, llengua vehicular i de reconeixement dels sefardites a través dels segles, obre un nou temps d’intercanvi d’opinions entre un Villatoro desfermat i una audiència embadalida pel torrent comunicatiu del nostre convidat.
 

Una hora ben llargai inoblidable. Ens han d’avisar que tanca la llibreria…

Crònica de Josep Playà Montaner