El dia 27 de juny es va fer la darrera tertúlia literària d’aquesta temporada 2016-2017, que fa periòdicament el Grup de Lectura d’Òmnium Eixample. Ens vam reunir a la llibreia ALIBRI de Barcelona 28 socis lectors amb l’autora M. Antònia Oliver. El nostre soci i periodista Josep Playà ens ha fet aquesta crítica que mostra l’éxit de la trobada.

Us animem a tots els socis lectors a participar en aquestes tertúlies que reprendrem després de l’estiu en una nova edició que estem preparant per poder gaudir de la literatura catalana amb la presència dels seus autors. També repetirem la temporada de Lectures d’estiu que ja vàrem fer l’any passat. Rebreu informació en breu.

Moltes gràcies i felicitats a tots aquells que heu anat assistint a les tertúlies periòdicament, que han fet possible l’èxit d’aquesta activitat literària! Bon estiu i a reveure!

Crònica de la tertúlia: “Joana E no existeix”.

D’aquesta manera, amb un impacte més o menys agut segons el coneixement que cadascú tenia de la seva obra, Maria Antònia Oliver, premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2016, encetava la temporada que, amb els amics del Club de Lectura d’Òmnium, Eixample va protagonitzar en la llibreria Alibri de Barcelona. Era l’última de les trobades amb els escriptors que el Club de Lectura acomplia la temporada 2016/2017. Val a dir que escoltar la Maria Antònia Oliver parlar del seu llibre Joana E. va ser un regal per als que escoltàvem una de les escriptores més importants de la literatura catalana. I no només les seves experiències professionals, sinó també algunes de personals –gairebé íntimes- que van constituir la part més emotiva del cara a cara amb l’autora.

“Joana E no existeix”, va dir, i va aclarir: “És un personatge literari”. I va afegir: “Vaig agafar coses de moltes dones. A una li va pasar allò, a una altra això, i vaig anar component la meva protagonista. Per tant puc dir que Joana E. és una dona múltiple. Em vaig inventar la veu de la Joana, i això és la literatura.” I rebla: “Perquè la història funcioni cal inventar-se coses.”

Maria Antònia Oliver narra la gènesi de la seva novel·la: “Quan vaig escriure la novel·la només em proposava fer un bon llibre. És un melodrama ben fet. Jo el volia fer i m’ho vaig proposar.” Explica: “Vull que els meus llibres siguin fàcils de llegir, tot i que els vull molt elaborats. Aquest (Joana E) l’he escrit tres vegades i per això ha resultat fácil de llegir.”

Quan algú li fa notar que actualment continua interessant els lectors, explica: “Estic cansadíssima d’anar a tertúlies i constatar que la novel·la agrada molt. I n’estic molt satisfeta.” Coincideix amb algú altre que és una història que no li passa el temps. “Exactament. No.” Casament per interès, convivència arruïnada. Tota la història –que es reflecteix en la societat mallorquina- continua tenint vigència perquè els problemes són molt reals.

De Joana E vam passar a altres experiències en la producció de la M. Antònia Oliver. Per exemple el llibre Tallats de lluna, que “vaig escriure en tres mesos després de la mort d’en Jaume (Fuster). Vaig encetar una ampolla de xampany quan el vaig enviar a Edicions 62. El meu gos i jo en vam beure una copa.”

De cara al futur, la Maria Antònia vol veure una aurora boreal i visitar les ruïnes del Machu Picchu, tot i els problemas que això últim comporta per a una persona amb el cor trasplantat (1997).

“També m’agradaria fer un llibre de contes eròtics.” I afirma que és una asignatura que té pendent. Explica: “Quan el col.lectiu Ofelia Dracs va fer el seu primer llibre, vaig iniciar un relat per incloure’l, però no el vaig saber acabar.”

El moment més emotiu de la trobada va ser quan la Maria Antònia Oliver ens va voler llegir un conte, Constança, que va començar a escriure abans de la mort del seu company i que va acabar després. L’escriptora feia poc que havia rebut el seu nou cor i tantes experiències vitals que l’havien trasbalsada. “Un dia va nèixer la Constança, i a mi em van canviar el cor” escriu a l’inici d’una narració que és una reflexió sobre la vida que l’autora va desgranar a la recent nascuda. “La vida és esplèndida i paorosa, però val la pena viure-la”, acaba amb un cant a l’optimisme.