“Amb mi no has de fingir. No has de dir res. Si em necessites, xiula”. La mateixa passió que la Bacall feia palesa per Bogart a la pel·lícula “Tenir-ne o no”, apareix, gairebé multiplicada, en el llibre “Si em necessites, xiula”, que Isabel-Clara Simó va dedicar a la Montserrat Roig.

El Club de Lectura d’Òmnium Eixample tornava en peu de guerra a la llibreria Documenta per diseccionar aquesta obra apassionada de l’escriptora i periodista d’Alcoi recentment i merescudament llorejada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. No hi va haver presentació de l’autora. No calia. “Al final m’ho creuré” va deixar anar davant una primera tongada de lloances.

No cal dir que la trobada amb Simó va ser una delícia en tots els sentits de la paraula. Àgil en la resposta, sempre de bon humor i amb gran simpatia, la Isabel-Clara va ficar-se tothom a la butxaca des de la primera intervenció. Portava el guió preparat i escrit per deixar-nos anar una biografia de la Roig planera, força pormenoritzada i, naturalment, apassionada, que va tallar amb naturalitat un tímid intent de variar la conversa per intentar centrar, una mica, el debat en l’autora i no en la biografiada. Però posar-se en mans del guió preparat per la vital Simó va valdre molt la pena.

A mitjans anys 80, la Isabel-Clara tenia un periple literari encara incipient, mentre la Montserrat ja era una autora en plena fama. En aquell temps es van conèixer arran d’una iniciativa de la Maria Aurèlia Capmany concretada en la col·lecció “Diàlegs a Barcelona” que reunia, en cada volum, dues persones que xerraven. La trobada entre les dues va tenir un pessic de prevenció. “Jo et tinc por perquè ets tan feminista que penso que jo no tant”, va confessar la Roig. “Jo et tinc por perquè ets tan d’esquerres que penso que jo no tant”, va contestar la Simó. I d’aquesta manera es va segellar una amistat i una admiració que va perdurar fins a la mort de la Montserrat, i que encara continua tot i que ara en un únic sentit.

Bona part de la xerrada es va centrar en el llibre de la Roig “Els catalans als camps nazis”, on l’autora “va construir la seva ànima amb la matèria sagnant que havia recollir i articulat per escriure’l”, en paraules de la Isabel-Clara, que no dubta en classificar-lo com a “cabdal de la cultura europea”. D’aquí a rememorar les traves que el govern espanyol havia posat al llibre -amb intervenció destacada de Rodolfo Martín Villa- i a qualificar la famosa transició d’”estafa” -”van sortir indemnes tots els assassins” va reblar- només un pas, que tots els assistents van fer complaents amb evident comunió amb les definicions de l’autora.

Asseguda en una cadira -va abandonar la butaca reservada als protagonistes “perquè m’hi enfonso massa”-, va dominar amb naturalitat un auditori entregat a la seva paraula i a la munió d’anècdotes que van anar saltejant l’exposició sobre la Roig. El feminisme (amb acudits), el periodisme (“avui dia la majoria de diaris són corretja de transmissió del poder”) i certs aspectes de la gastronomia (ens va fer la boca aigua recordant una garoinada) també van aparèixer al llarg d’una trobada relativament llarga que es va fer, naturalment, curta.