En general, el comú dels artistes i la gent dedicada a la cultura sabem prou bé que les coses no són mai com succeeixen, ni tampoc com les veiem, sinó que són, més aviat, com les acabem recordant puix que en realitat depenen d’unes motivacions íntimes que adesiara s’expressen en sentiments que de tan vius i sobtats s’esdevenen sovint pel seu natural, pures emocions. No en va recordar és tornar a dur al cor i és així només com la memòria perviu en les respectives consciències, a despit de viure inclús en contradicció amb els nostres quefers quotidians.

El món, altrament, ens confon en demesia fins al punt en què arribes a considerar com és que en aquesta vida sovint esperes la sorpresa, però és la mateixa sorpresa la que sempre, sempre t’acaba sorprenent? Nosaltres, artistes, lletraferits, melòmans, filòsofs, historiadors, fotògrafs –tots socis d’Òmnium, tenim present endemés que tota manifestació cultural i àdhuc artística– tot treball en què intervenim és, per definició, un acte d’amor. Aquest és també el nostre credo professional més íntim que compartim per igual en coherència amb la nostra formació i vocació respectives –en el meu cas personal ‘la dels franctiradors bojos que confonen el teatre amb una aventura personal’ (Fabià Puigserver).

Doncs bé, en el cas que ens ocupa, sabent com sabíem que ‘Llull és llum’ (segons la doctora Laura Borràs) calia que fóssim molt primmirats a l’hora d’il·luminar no tan sols el recinte i espai escènic d’aquest recital –el meravellós claustre d’aquesta basílica de la Concepció, ubicada al bell mig de l’Eixample, sinó sobretot cada gest en particular, cada paraula, cada idea, cada vers, estrofa o nota musical que sorgint del pensament lul·lià s’instal·lés a les ments i als cors dels espectadors que, ras i curt, volíem embadalir!

Per això ens coordinàrem l’staff tècnic i els voluntaris de l’església amb els socis actius de la nostra entitat, a més a més dels artistes que intervingueren –l’arpista Mercè Guilera i els integrants del grup musical Alcuscus, juntament amb la doctora Borràs, ponent d’una conferència que salvaguardant la profunditat del discurs de Llull ens havia d’arribar a enamorar ja que tots nosaltres sabíem al cap i a la fi, que quan ens dóna la gana, l’amor brolla. I Llull sobretot, a més de llum també és amor. Mes si no em creieu, només em caldrà citar-vos literalment un passatge del Llibre d’Amic e Amat sobre el qual la Laura Borràs aconseguí d’inspirar, i produí la més fonda emoció –aquella que alguns, ben segur que recordarem intacta durant força temps: