A mesura que van passant els dies i els sentiments tèrbols van reposant, el futur que ens espera i el pòsit d’allò que hem viscut fan que el llegat del pensament i l’obra de Muriel Casals sigui cada cop més valorat. La capacitat d’escoltar i empatitzar amb aquells que pensen diferent, sense renunciar als propis principis ni a cap fragment de veritat, petit o gran, que ens pugui venir de fora de la nostra zona de confort ideològic. La sobrietat en les formes i l’extrema generositat en el fons, vital per comunicar i convèncer. La necessitat d’unitat i transversalitat en qualsevol procés que pretengui articular una proposta de futur per al país, tant entre els que remen en la mateixa direcció com amb aquells que volem que continuïn viatjant amb nosaltres sense cap recança, com un sol poble. I el respecte als principis democràtics per damunt de tot. Fins i tot per damunt de la preponderància de la pròpia postura sense exigir altra cosa a canvi que el mateix respecte democràtic que s’ofereix a les idees dels altres.

Tota aquesta lliçó de comportament no ha passat desapercebuda i són moltes les persones al llarg i ample del país que han volgut retre un homenatge a la Muriel Casals per acomiadar-se de la seva presència física. A les cerimònies d’adéu que s’han produït al Parlament (amb presència de representants de tots els grups polítics) i al Passeig dels Til·lers del Parc de la Ciutadella, cal afegir-hi les que li han dedicat multitud d’institucions, entitats i ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Això ens ha permès descobrir que havia fet amistat amb moltes persones al llarg del país i les Terres de l’Ebre no n’han estat una excepció. Aquests dies hem tingut l’oportunitat de sentir declaracions, llegir articles, escoltar discursos, rebre correus electrònics i, sobre tot, endevinar molts ulls plorosos, en un grau de coincidència i acord que supera totes les expectatives. Serà difícil trobar en el futur una resposta tan unànime i una reacció tan sentida i sincera.  

Què n’hem de fer de tot aquest tresor? Com podem ser dignes d’aquest llegat per a que ens ajudi a créixer des d’un punt de vista humà i cívic? Només hi ha una manera, que és incorporar els valors que va practicar la Muriel al nostre propi tarannà. No és un objectiu gens fàcil, tot i que per a ella semblés tan senzill i natural. Segur que no ho era. Perquè no és trivial prioritzar l’escolta a l’altre abans que l’impuls d’adoctrinar. No és còmode estar sempre disposat a ser generós amb el temps i sentiments propis per posar-los al servei d’un ideal col·lectiu. Costa estar disposat a sacrificar interessos legítims i parcel·les del propi ego per sumar voluntats que ens ajudin a assolir objectius compartits. No és obvi adonar-se que la democràcia no només rau en drets adquirits si no que també implica molts deures obligats. Però tot plegat, aquestes virtuts i alguna més, són l’únic camí cap a la llibertat individual i col·lectiva i cap a majors cotes de justícia social.

Caldrà esforçar-se doncs per difondre i practicar un estil d’estar al món que no respon als nostres impulsos primaris, si no que és el fruit d’un procés civilitzador que de quan en quan produeix persones exemplars com l’estimada Muriel Casals. Ara ens toca aprendre a ser mereixedors del seu llegat!

Josep F. Moragrega
President d’Òmnium Ebre