La ferotgia de la repressió ha conegut períodes més intensos, sense cap mena d’escrúpols per la duresa de la represàlia, però també d’altres en què una suposada tolerància de vellut amagava una bel·ligerància mal dissimulada. La reiterada repetició de normatives contràries a l’ús del català en certs àmbits, però, no era més que la constatació d’un fracàs en el seu objectiu per part dels repressors i la prova d’una resistència nacional que es negava a renunciar al seu idioma. L’administració espanyola modificà noms i cognoms de la gent, topònims de pobles i ciutats, carrers i places i canvia la identitat del paisatge per a despersonalitzar-lo. Rius i carenes, cims i valls, dreceres i camins, estanys i rierols, núvols i vents, van patir la violència lingüística del braç potent de les fúries que volia homogeneïtzar-ho tot a les lleis i normes de Castella, és a dir, a la llengua d’Espanya. A aquest propòsit de fer passar per normal allò que no ho era, hi ajudà la política assimiladora, els interessos econòmics i també la inconsciència, la indiferència i la dimissió d’una part de la ciutadania.

Però mai no hi hagué una renúncia col·lectiva. Enmig de la ignomínia, s’anà fent la llista de gent que vivia per a salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa, aprofitant totes les escletxes i pretextos possibles, un veritable exèrcit del poble, integrats per homes i dones d’arreu, soldats sense nom, però amb consciència.  Historiadors i poetes de poble, escriptors i cantants que prestaven lleialtat al català i no canviaven de llengua tot i les promeses d’un futur professional més folgat, clergues i religiosos que emparaven l’idioma emprant-lo, activistes de vàter d’empresa i de bar de facultat, experts a enganxar adhesius reivindicatius als semàfors i als rètols que discriminaven el català, impressors que se la jugaven imprimint en la llengua perseguida quan això era una acció clandestina, mecenes de butxaca ampla o de patrimoni estret que finançaven l’infinançable, Ramons i Maries que s’entossudien a perdre l’accent de la vergonya i Núries i Eulàlies que guanyaven el de la dignitat. I, ben sovint, l’ús de tot tipus d’argúcies lingüístiques per a no fer agenollar la llengua, com quan es fundà, en plena dictadura, Òmnium Cultural, nom corporatiu d’identitat filològica imprecisa. Al llarg de la història, però, hem vist com no són les llengües que salven les pàtries, sinó les pàtries que salven les llengües, si volen. I Muriel Casals va voler una cosa i l’altra. Avui, ja forma part de la llista de la dignitat i el dolor per la seva pèrdua, imprevist, injust, trasbalsador, és un sentiment que compartim.