Un article de Josep-Lluís Carod-Rovira a propòsit de la ruta  d’Antoni i Teresa Rovira a Nació Digital

Ja fa una bona colla d’anys que funcionen les rutes literàries i no són poques les ciutats on n’han fet una activitat cultural habitual. He de confessar que mai no havia tingut l’oportunitat de participar-hi i aquest dissabte darrer n’he fet i viscut la primera, a Tarragona. L’experiència ha estat magnífica: ben organitzada, interessant, agradable i molt emotiva. El traspàs fa uns mesos de la bibliotecària Teresa Rovira, especialista en literatura infantil i filla d’Antoni Rovira i Virgili, ha permès a diverses entitats i institucions, encapçalades per l’activíssim Òmnium Cultural del Tarragonès, de preparar una ruta literària per la ciutat de Tarragona, dedicada a tots dos personatges. Una quarantena de persones ens hem convertit en participants en un recorregut apassionant per punts emblemàtics en la biografia personal d’Antoni i Teresa Rovira. A cadascun d’aquests es feia una parada, els conductors de la ruta ens hi situaven en el context precís i, llavors, algun dels assistents llegia fragments de textos de Rovira i Virgili, de la seva filla Teresa o sobre algun d’ells dos, relacionats directament amb el lloc on ens havíem aturat.

L’experiència, tan gratificant, l’hem viscuda un dia en què el temps es va convertir en aliat i còmplice, amb un matí assolellat, lluminós i clar, un ”dia tarragoní” com hauria escrit el gran historiador. Va començar al carrer major, just davant la casa on va néixer Rovira i Virgili, amb la visió de la catedral i les escales al fons, ocupant l’horitzó en una imatge plàcida: “no hi ha en el món perspectiva més noble”, en paraules seves.  Sense presses, la passejada continuà fins a la plaça de la Font, a tocar de l’ajuntament, on una altra placa recorda que hi va néixer Marcel·lí Domingo, el ministre de la República que va retornar el català a l’escola l’abril de 1931, en va nomenar Pompeu Fabra responsable de la seva docència a les escoles normals i fou company d’escola de Rovira, el qual el féu decantar cap a posicions republicanes i progressistes. A un cop de pedra d’on érem, al carrer de l’Hospital, entre Rambla i Rambla, és on Rovira va viure la major part de temps durant la seva etapa tarragonina i on va celebrar el banquet de noces, a l’hotel Internacional, com recorda avui un senyal de ferro forjat en un sortint de l’edifici. Aquí es parlà dels seus records més tarragonins, d’infantesa i joventut. D’allà, la comitiva, enmig de la sorpresa respectuosa dels vianants d’aquella hora del matí, féu un nou alto davant l’indret on va venir al món Domènec Guansé, un altre tarragoní il·lustre i amic dels Rovira, escriptor i crític literari. Periodista i redactor del “Diari de Tarragona”, durant dècades “Diario Español”, es dóna la circumstància que el sol número que té avui el carrer Domènec Guansé és, justament, aquell on hi ha el “Diari” que ha deixat de ser “Español” a la capçalera per a tornar a ser de “Tarragona”. Petites venjances de la memòria històrica…

A la biblioteca pública, el grup hi va fer parada i fonda. Tothom va poder seure, fugint de la calor per una estona, amb aigua fresca a pleret i un seguit de textos relatius a la dimensió de Teresa Rovira com a bibliotecària. Aquell món de llibres era aquell en què més còmode es trobava la filla del polític tarragoní: “He estat tan feliç fent de bibliotecària que sembla que no té mèrit. A mi els llibres m’han acompanyat sempre i m’han ajudat a superar penes i angúnies, la mort de persones estimades, la guerra i la repressió de la postguerra. Per tant, sóc jo qui ha de donar les gràcies a la biblioteca i als lectors.” Ja al balcó del Mediterrani, amb tota l’estesa de la mar al davant, la lectura d’un article de Rovira, del 1927, denunciant el mal estat de l’estació de trens de la ciutat i blasmant la via fèrria com la gran barrera entre Tarragona i la mar, semblava escrit avui mateix i provocà tot de somriures i comentaris entre els assistents a la ruta. Cap a l’estació final del recorregut, pel camí vell que voreja el Mediterrani fins a l’Arrabassada, van ressonar les paraules de Rovira confessant com se sentia en saber, el 15 de gener de 1939, que la seva ciutat havia caigut en mans dels franquistes espanyols i els feixistes italians.

El final, tanmateix, va superar les millors previsions. Al maset aturonat i envoltat de garrigues, damunt la platja, construït amb els diners obtinguts amb la “Història Nacional de Catalunya”, el 1923, la besnéta d’aquest ens obrí les portes i tots poguérem seure, còmodament, sota l’ombra acollidora dels pins, davant l’escenari idíl·lic de la platja concorreguda i la mar en calma, tancant i culminant la imatge del bosc.  Maria, bésneta d’Antoni Rovira i néta de Teresa, va llegir un text i el mateix van fer altres familiars i assistents a la ruta. Érem testimonis privilegiats del lloc precís on Rovira va escriure tants articles i llibres i de l’enyorança que sempre sentí per aquell entorn de pau, coronat per la bandera quadribarrada, que ja mai més no va poder retrobar. Les paraules colpidores del “Jurament de l’exiliat” van ser la cloenda textual d’un dia irrepetible: “Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto”. La néta de Teresa Rovira i Felip Calvet, col·laborador aquest del president Josep Irla i, com ell també, taper i expert en xampany, ens obsequia a tots amb les copes plenes de cava, en el seu punt just de frescor i l’Òmnium ens féu enganyar la gana amb una coca deliciosa. Experiència magnífica i sensació general de dia per a no ser oblidat, com aquells records que sempre perduren.