La bibliotecària tarragonina Teresa M. Rovira Comas, filla d’Antoni Rovira i Virgili, és la protagonista d’una taula rodona que tindrà lloc aquest dimecres 27 de maig a les 19,30 h, als Serveis Territorials de Cultura de Tarragona (carrer Major, 14).

A l’acte participaran: Montserrat Duch, historiadora i professora d’Història Contemporània de la URV, explicarà el context històric i l’evolució del rol de la dona al llarg de l’etapa que abasta la vida de Teresa M. Rovira: des de l’inici de la seva formació fins als nostres dies. Josep-Lluís Carod-Rovira, director de la càtedra Universitat Pompeu Fabra sobre Diversitat Social, parlarà de la resistència activa de Rovira: l’exili i la memòria històrica, i la reivindicació de la figura del pare com a eix central. Assumpció Estivill, historiadora i professora emèrita de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona, donarà la visió de la Teresa M. Rovira bibliotecària i el seu amor pels llibres. I Ferran Mascarell, conseller de Cultura de la Generalitat  de Catalunya, dissertarà sobre el valor i la significació del personatge en la cultura catalana. Per il·lustrar-ho, parlarà del Premi Teresa Rovira i Comas a la innovació a les biblioteques públiques.

Per acompanyar la taula rodona d’aquest dimecres titulada Teresa M. Rovira Comas. La dona dels llibres , el FET a TARRAGONA publica un article d’Assumpció Estivill en record de la bibliotecària tarragonina que moria el 23 de setembre de l’any passat:

Teresa Rovira, com tantes bibliotecàries de tantes promocions, va viure vocacionalment la seva professió, i això vol dir que s’hi va dedicar amb entusiasme. Va ser el seu pare, el periodista, historiador i polític tarragoní Antoni Rovira i Virgili, qui li va suggerir que estudiés la carrera de bibliotecària perquè, en els anys trenta, els estudis es consideraven molt adequats per a una senyoreta, i també perquè a l’Escola de Bibliotecàries, dirigida per Jordi Rubió, hi donava classe la flor i la nata de la intel·lectualitat catalana, s’hi adquiria una bona formació cultural i s’hi aplegava una colla de noies d’un entorn familiar proper al de la Teresa. En la tria de la carrera també hi va influir l’afecció a la lectura i, com explica ella mateixa, les visites estiuenques a la biblioteca popular de Tarragona hi van tenir un cert paper.

L’examen d’ingrés a l’Escola el fa el juny de 1936, i el dia de la revetlla de Sant Joan sap que ha superat les proves; els estudis els fa en plena guerra, i no els pot acabar perquè al gener de 1939 marxa a l’exili amb la família. En els dos anys i escaig que va passar a l’Escola va rebre una bona formació cultural i tècnica gràcies a les classes que hi impartien, entre altres, Ferran Soldevila, Joaquim Xirau, Marçal Olivar, Joan Petit, Carles Riba, Pere Bohigas, Ramon d’Alòs-Moner i Jordi Rubió. Com totes les alumnes d’aquella etapa, la Teresa va establir un fort lligam afectiu amb la institució; com relata el seu pare a Els darrers dies de la Catalunya republicana, el dia abans d’abandonar Barcelona va voler anar a l’Escola, tot i que no s’hi feien classes a causa dels bombardeigs, perquè sentia que se n’havia d’acomiadar. El record, ple d’admiració, dels anys passats a l’Escola el va mantenir ben viu tota la vida.

A Montpeller estudia la llicenciatura en lletres, i ja casada i amb un fill, el 1949 reprèn els estudis a l’Escuela de Bibliotecarias de Barcelona, un centre molt diferent del que havia hagut d’abandonar deu anys abans. Una vegada té el títol, el 1953 comença a treballar a la biblioteca popular d’Esparraguerra, i s’instal·la a la població amb el seu fill Francesc. És aquí on inicia la carrera professional i on redescobreix l’objecte de la tasca de recerca que durà a terme posteriorment, el llibre infantil català: a l’infern de la biblioteca, l’espai que conserva ben tancats els llibres prohibits pel règim franquista, hi retroba els títols que havia llegit de petita, i s’adona de la gran qualitat dels autors i els il·lustradors de la literatura infantil catalana i de la necessitat d’estudiar-los. Amb el temps, es convertirà en una de les primeres investigadores del tema.

Entrats els anys cinquanta, algunes biblioteques populars van deixant de costat la cultura oficial i enceten iniciatives per acostar-se a la població tot organitzant activitats relacionades amb la vida local. La d’Esparraguera, amb l’Aurèlia Sabanés de directora i la Teresa Rovira com a bibliotecària auxiliar, és una d’aquestes biblioteques que connecten amb els interessos dels lectors: organitza exposicions i conferències sobre la Passió, l’escenografia i el teatre; participa a la Fira Industrial i Cultural de la vila; invita a conferenciants com Tomàs Roig i Llop, Carles Soldevila, Pere Bohigas o Josep Romeu; a poc a poc introdueix el català com a llengua de les conferències, i la cultura catalana esdevé un dels temes de les activitats programades. En l’apartat tècnic, la biblioteca comença a elaborar un catàleg d’articles de revistes, i mentre la directora organitza la col·lecció local, la Teresa s’encarrega de la secció infantil, i amb l’hora del conte els lectors petits coneixen els Sis Joans de Carles Riba, les Deu rondalles de l’infant Jesús de Josep Carner, i els  contes de Grimm, d’Andersen o de Selma Lagerlöff.

A mitjan anys cinquanta, el règim franquista obre petites escletxes a l’exterior i, per primera vegada després de la guerra, el 1955 els bibliotecaris del país poden assistir al congrés de la Federació Internacional d’Associacions de Bibliotecaris que se celebra a Brussel·les. Conscients de la importància d’aquest viatge professional, les bibliotecàries catalanes són molt actives a la reunió, i hi presenten comunicacions i pòsters; la Teresa Rovira hi exposa el text “Bibliothèques pour enfants”, que publicarà a la revista Biblioteconomía.

El 1958 aprova les oposicions a la Diputació de Barcelona i obté una plaça a la Biblioteca de Catalunya. És llavors quan el seu marit, Felip Calvet, retorna a Barcelona i tota la família s’instal·là en un pis de la part alta del carrer de Muntaner, que serà el centre d’una intensa vida social amb els amics retornats de l’exili i els retrobats a Barcelona, els col·legues del ram del xampany del Felip i les bibliotecàries amigues de la Teresa. Retornen també als estius al mas de l’Arrabassada, que el pare Rovira havia comprat el 1923, i per on aniran passant tots els coneguts del matrimoni amb l’excusa dels romescos del Felip, sempre acompanyats d’un bon xampany i una conversa amena.

A la Biblioteca de Catalunya, que llavors s’anomenava Biblioteca Central, la Teresa s’encarrega del Servei d’Intercanvi i de Publicacions, una feina administrativa que consisteix a gestionar l’intercanvi de les publicacions de la biblioteca amb les d’altres institucions i a coordinar-ne les publicacions. L’edició de la revista Biblioteconomía és la tasca que li resulta més grata, ja que li permet incidir en el seu contingut; se’n sentia satisfeta perquè la publicació va començar a interessar-se per la biblioteconomia forana —en els anys seixanta, les bibliotecàries catalanes comencen a viatjar a l’estranger, on cerquen models innovadors, i sovint traslladen les seves observacions a la revista.

La feina és relaxada, i la dedicació de només mitja jornada li permet iniciar l’estudi del llibre infantil amb el fons històric, aplegat per Jordi Rubió, que es conserva a la Biblioteca de la Santa Creu. El 1959 ja prepara una mostra de la producció editorial de llibres per a nens. Posteriorment, establirà contactes amb l’International Board on Books for Young People i presentarà treballs sobre el llibre infantil català en congressos de l’organisme; també prepara un treball sobre La revista infantil en Barcelona que es publica amb el catàleg de la Semana del Libro Infantil y Juvenil (1964), i el 1967 obté una ajuda de la Asociación Nacional de Bibliotecarios, Archiveros y Arqueólogos per compilar, amb Carme Ribé, la Bibliografía histórica del libro infantil en catalán (1972). D’aquest treball bibliogràfic partiran els treballs històrics posteriors; els encetarà amb la tesina “Noucentisme i llibre infantil” (1973) que presenta a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) per completar la llicenciatura en filologia que convalida parcialment amb la seva llicenciatura francesa.

Després vindran, entre altres, els articles sobre autors i revistes infantils per al Diccionari de la literatura catalana (1979), editat per Joaquim Molas i Josep Massot i Muntaner; les entrades sobre el tema a la Gran enciclopèdia catalana, i els capítols sobre “La literatura infantil i juvenil” per a la Història de la literatura catalana dirigida per Joan Manuel Prado i Francesc Vallverdú (1984) i per a la història del mateix títol dirigida per Joaquim Molas (1988). Amb l’article “El llibre per a infants i adolescents: dels orígens a la desfeta”, que publica a Lletra de Canvi (1989), obté el Premi Aurora Díaz-Plaja de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana quan el 2008 es reimprimeix en el llibre El patrimoni de la imaginació. Com a experta en llibres infantils va ser membre del jurat del Premi Josep M. Folch i Torres de Novel·la per a Nois i Noies.

L’aportació de Teresa Rovira a la bibliografia professional no es limita a l’estudi dels llibres per a nens. Des dels anys cinquanta i fins molt després de la seva jubilació, col·labora en revistes especialitzades amb treballs sobre les biblioteques infantils, el servei d’informació, les biblioteques populars de la Mancomunitat i la Generalitat, etc., i presenta comunicacions en diversos congressos sobre temes professionals. Entre tota la seva producció, destaca el manual Organització d’una biblioteca: escolar, popular o infantil (Barcelona, 1985), que escriu conjuntament amb Concepció Carreras i Concepció Martínez.

Potser ella no hi estaria d’acord perquè, com algú recorda en el número d’homenatge que li ha dedicat la Revista de Catalunya, li agradava manar i, per tant, aspirava a llocs de més responsabilitat, però probablement l’etapa professional més satisfactòria i productiva la va viure dirigint les biblioteques de Sant Pau i de la Santa Creu, situades als baixos de la Biblioteca de Catalunya. A partir de 1971 dirigeix la Biblioteca de Sant Pau i transforma aquella “sala” d’estudi en una “biblioteca” concebuda per a estudiants. És cert que aquest model de biblioteca s’aparta del model de biblioteca popular que dominava a la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona, però és que Sant Pau mai no havia funcionat com una biblioteca d’aquell tipus i, a més, a inici dels anys setanta, les biblioteques populars s’omplen d’estudiants com a conseqüència de la nova metodologia docent impulsada per la Llei general d’educació. Amb 310 places de lectura, Sant Pau es converteix en la biblioteca més gran de la xarxa i, amb la seva tenacitat, aconsegueix que també sigui la més ben dotada de personal i la que té uns horaris més amplis —de matí i de tarda, dissabtes inclosos. Amb l’ajuda d’alguns professors de la UAB que l’assessoren en la selecció de materials, hi basteix una bona col·lecció bàsica pensada sobretot per satisfer les necessitats del públic a qui s’adreça. Sant Pau s’omple immediatament de lectors que hi acudeixen de tots els barris de Barcelona i encara d’estudiants de les poblacions veïnes.

A partir de 1975 dirigeix també la Biblioteca Infantil de la Santa Creu, que s’havia inaugurat el 1940 d’acord amb un projecte de Jordi Rubió. Hi aplega el fons històric adquirit per l’antic director i, amb un bon programa d’adquisicions, el 1981 la col·lecció arriba a més de 22.000 volums. La biblioteca organitza activitats per als nens del barri: l’hora del conte, l’actuació de grups teatrals i de música, trobades dels autors amb els nens… També té un programa que té l’objectiu de donar a conèixer la biblioteca i ensenyar-ne l’ús, i amb aquesta finalitat es programen visites per a grups d’escoles. Així mateix, promou l’ús del fons històric i de la documentació sobre el llibre i les biblioteques infantils entre els especialistes, i la col·lecció es converteix en un referent en aquest àmbit. Les biblioteques de Sant Pau i la Santa Creu són dos projectes bibliotecaris diferents que, impulsats per Teresa Rovira, tenen l’objectiu comú de potenciar el concepte de servei i posar a l’abast del lector unes col·leccions ben triades i adaptades a les seves necessitats d’informació i de lectura.

El 1981 obté, finalment, el càrrec desitjat, el de cap de la xarxa de biblioteques populars de la Diputació de Barcelona, i l’exerceix fins a la seva jubilació el 1985. Són poc més de quatre anys que no donen per gaire, sobretot perquè en aquell moment encara s’estan definint noves formes de govern i redistribuint competències entre les distintes administracions, i tot ha de començar des de zero perquè els models anteriors estan caducats. Encara no es disposa d’una política bibliotecària ben definida per al país, i per això no es poden fer grans actuacions. L’acció de la Teresa al capdavant de la xarxa té, probablement, dos eixos principals: per un costat, vol enfortir les reunions tècniques mensuals perquè siguin un espai de formació del personal i perquè funcionin com a fòrum on debatre els problemes tècnics i de gestió de les biblioteques i de la xarxa; per un altre, pretén actualitzar i revisar a fons les col·leccions perquè siguin útils i no incloguin llibres obsolets, i potenciar la funció de la biblioteca com a servei d’informació. Així, amb uns pressupostos una mica més generosos, les col·leccions es van posant al dia i amb un equip de professionals preparats es revisen els fons de quinze biblioteques per retirar-ne els llibres obsolets. Per a la Teresa, la feina de la tria de llibres és central en una biblioteca, i és allò que la diferencia d’un magatzem de llibres; per això, cal triar molt bé allò que s’hi posa i apartar el que ja no fa servei. Un principi que encara és fonamental i que no sempre se segueix amb el rigor necessari.

 

Com tantes bibliotecàries, una vegada jubilada, va continuar treballant. Ara potser es dedica més a recuperar la memòria i les obres del pare, però no oblida la feina de sempre, i en un moment donat les pot combinar ordenant i organitzant, fins al darrer moment i amb l’ajuda de la Maria Capdevila, l’arxiu Rovira i Virgili. La Teresa va ser una bona professional, en puc donar fe perquè la vaig tenir de professora a l’Escola —un aspecte de la seva trajectòria professional que he passat per alt— i vaig treballar amb ella a la Biblioteca de Sant Pau mentre estudiava, i també perquè després vam continuar la nostra relació fins a convertir-la en una molt bona amistat basada en l’afinitat professional i en aficions comunes. Perquè he estudiat durant anys la història de l’Escola i de les biblioteques, també puc donar fe que la professionalitat de la Teresa era un tret que compartien moltes bibliotecàries de la seva època i de les que van venir després i que, com ella, van exercir la professió amb la convicció que la de bibliotecària era la millor feina que podien haver triat.

Assumpció Estivill, historiadora Publicat a Fet a Tarragona